CUANDO GRITAN LOS MUERTOS

«Pero el barrio es el barrio, y, quien más, quien menos, hicimos oposiciones a delincuentes.»

«Cuando gritan los muertos» és la darrera novel·la del Paco Gòmez Escribano. Fins ara no havia llegit res de l'autor, era una de les tantes assignatures pendents que tinc. El cert és que ha estat una grata i agradable sorpresa. M'ha agradat tant el seu peculiar i personal estil d'escriptura, com la Veritat, amb majúscules, que destil·la la seva història; el no intentar maquillar una realitat que, encara que de vegades ens resulti molesta i desagradable, el cert és que existeix i molt més a prop del que ens pensem.

Amb un narrador en primera persona. Serà el Mochuelo, — un dels habitants del barri, que sobreviu fent encàrrecs per al Tente, a "Telefarla" — l'encarregat d'anar explicant-nos el que succeeix al barri des que el Cuqui surt de la trena. I a través dels seus records, posar-nos al dia de què va succeir en el passat.

 El Mochuelo és germà del Brujo; el seu inseparable amic i company, el Elena, és cosí del Bolas. El Brujo i el Bolas formaven part de la colla del Cuqui i del Tente. Una banda que va voler donar el cop perfecte. L'atracament definitiu. Però alguna cosa, o moltes van fallar i van ser tirotejats. Van morir tots menys el Tente i el Cuqui que van acabar a la presó, el primer amb un tret a la cama que el va deixar coix de per vida i el segon amb un tir al cap que el va tenir cinc anys en coma i que li produeix amnèsia. Els hi van destrossar la vida i per això el Tente espera a què el Cuqui surti del “talego” per venjar-se dels seus botxins. El Mochuelo i el Elena, juntament amb la Reme Schiffer, enamorada del Cuqui des de nena, no dubten a unir-se a la causa dels dos amics.

A «Cuando gritan los muertos» l'autor ens presenta una història protagonitzada pels grans perdedors de la societat, una colla on fins i tot el gos és alcohòlic. Els habitants d'un dels barris "marginals" de Madrid, Canillejas. Gent que podem trobar a qualsevol barri "marginal" de qualsevol gran ciutat, o no tan gran, del país. I ho fa de manera clara i directa, fent servir l'argot de la gent del barri, donant credibilitat i versemblança a la història. Escrita amb una prosa àgil i informal amb tocs d'humor àcid i un xic negra; amb uns personatges que, tot i ser delinqüents, són nobles i cauen bé al lector des de la primera pàgina. I si hi ha una cosa que ens enganxi a la seva lectura és que ens explica una història de gent real —d'aquella que tots hem vist a les nostres ciutats, encara que de vegades hàgim preferit girar la cara en comptes d'aguantar-los la mirada— que lliurarà una guerra on no hi haurà vencedors ni vençuts... on els bons seran els dolents i els dolents aquells que se suposa que haurien de ser els bons... o poder és a l'inrevés?

«Los manguis, los que no tenia mos otra cosa, pas amos de ser mayoría a ser un puto reducto, como las reserves indias de las pilis del Oeste»