“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 16 d’abril de 2018

ASSASSINS DEL CAMP


«No va ser un accident ni un suïcidi [...] El neguit i la impotència van posar punt final a la seva lluita.» ( A Deshores de Tecla Martorell)

Assassins del camp (Varis Autors)
L'editorial Llibres del Delicte ens porta el cinquè volum de relats. El tercer de relats situats a una part concreta del territori del nostre país. Primer van ser els "Assassins de Ponent" als que van seguir els de Girona i ara toca el torn als de terres de Tarragona.

Com a lectora, hi ha una cosa que agreixo infinitament a l'editor i és la possibilitat que em dóna, a través d'aquests llibres de relats, de descobrir una sèrie d'autors o de retrobar-me amb altres als que feia temps no llegia. M'ha passat amb tots i cada un dels reculls de l'editorial. En aquest cas he descobert i m'he enamorat de la prosa de la Rosa Pagès i de la Tecla Martorell.

 En Aquest cas trobem a setze autos tarragonins. Quinze ens presenten els seus relats i el setzè, en Xulio Ricardo Trigo, és l'autor de la meravellosa fotografia que veiem a la portada. Trobem quinze relats negres, foscos, alguns inclús podríem dir que truculents. Tots ells força diferents, cosa que també s'agraeix en un llibre d'aquest estil. A més ens dóna l'oportunitat de conèixer diversos estils literaris i varietat d'estils narratius. I temes tan dispars com el bulling, la mort d'un fill, els interessos de les indústries farmacèutiques, el problema dels albins al continent africà, experiments en camps de concentració nazis o màfies xineses entre d'altres.

Lògicament no tots els relats ens agraden per igual, sempre hi ha el que t'enamora més que un altre o aquell al que no acabes de veure-li la gràcia, fet que succeeix en totes les antologies i és que per a gustos els colors. Aquesta vegada he de confessar que no i hagut cap d'ells que em deixes freda o al que no l'hi hagi trobat el punt.

Costa mol parlar dels relats sense d'estripar-los, així que no diré absolutament res de cap d'ells, només que m'ha agradat retrobar-me amb un personatge que ja coneixia, en Kàputx, el periodista que la Margarida Aritzeta va crear com a secundari a les seves novel·les de la Mina Fuster.

Si he de marcar els relats que més m'han agradat, poder em quedaria a part dels de les autores abans esmentades, amb el del meu admirat Jordi Ledesma, el d'en Moisès Peñalver o el de l'Àngel O. Brunet.

No voldria acabar sense tenir un record per en Jordi Tiñena, qui fa molt pocs dies ens va deixar. Com sempre el seu relat ha estat sensacional, molt fosc, molt negre inclús diria que un pèl bèstia.

«Al fons del buit que hi ha darrera la mort no hi ha res»( El buit de la mort de Jordi Ledesma)


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada