LA CARCOMA

«Hasta luego massa gris, escribeme cuando llegues.»

Havia vist recomanar aquesta lectura a varis dels meus contactes a les xarxes socials i aprofitant la fabulosa oferta que hi havia adquirint-lo en format digital vaig decidir donar-li una oportunitat.

El primer que em va sorprendre va ser el pròleg. Escrit en primera persona pel també escriptor Benito Olmo. Les sorpreses no van acabar aquí, en començar la lectura dels capítols m'adono que estan numerats en ordre descendent, primer vaig pensar que era un error, com tants m'he trobat, de l'edició digital, però després de repassar la taula de continguts dues vegades vaig veure que no era un error. Hem de llegir el llibre per entendre el perquè d'aquesta numeració. També ens trobarem amb un capítol introductori que ens posa en situació abans de començar aquest compte enrere, capítol que al final de la lectura prendrà un significat especial.

 Fopiani ens presenta a Ramses Espinosa un escriptor en hores baixes, que ha d'entregar la seva tercera novel·la a l'editorial en un termini molt breu de temps i que ni tan sols ha començat a escriure-la. El seu amic l'hi ofereix una petita cabana situada a La Carcoma, pensant que un canvi d'aires i l'aïllament d'altres distraccions l'ajudaran a trencar el seu bloqueig creatiu. Però no tot serà idíl·lic durant la seva estança a la cabana i una sèrie d'estranys fenòmens pertorbaran la seva tranquil·litat fent que vulgui marxar d'allà més d'hora que tard, cosa que tampoc resultarà tan senzilla com sembla.

La major part de la trama se situa a La Carcoma —una petita població, fictícia, de poc més de cent habitants, que se situa a la serra de Cadis —, a qui l'autor dota d'identitat pròpia, de tal manera que serà la tercera gran protagonista de la història. Descrita amb quatre pinzellades ràpides, que són més que suficients per mostrar-nos l'ambient claustrofòbic que es respira i de l'animadversió que la presencia de Ramses desperta en la majoria dels seus habitants, gent tancada i inhòspita.

Una novel·la escrita amb un llenguatge senzill, directe i fluid on els diàlegs prevalen sobre la narrativa i les descripcions, més aviat escasses; uns diàlegs que en certs moments reflecteixen la manera de parlar pròpia de la zona, escrits amb un punt d'humor molt subtil i entre els que jo destacaria el que Ramses manté amb l'amo d'un taller mecànic, o els que tenen com a protagonista a Laredo, sergent de la Guàrdia Civil afectat per rotacisme (pronuncia el so de la "R" com el de la "D") fet que dóna lloc a alguna confusió amb els seus interlocutors amb el consegüent cabreig del sergent.

Ens trobem davant un thriller ben escrit amb un ritme narratiu dinàmic, gràcies al fet que l'autor sap dosificar perfectament la informació i el misteri, creant expectació mitjançant una successió d'episodis que mantindran en suspens el lector fins al desenllaç final. Un final brillant, ben trenat i perfectament tancat, on per fi entendrem a la perfecció l'estructura narrativa (numeració de capítols inclosa) que fa servir Fopiani, qui ens regala un final sorprenent. Abans deia que el capítol introductori pren rellevància al final, i és que si quan llegim les últimes línies del capítol final tornen a rellegir les darreres del capítol introductori, veurem com tot encaixa com per art de màgia, i és que hi ha quelcom que passa desapercebut mentre llegim i en el que no caus fins que acabes la lectura i recordes el petit fragment que has llegit al principi.

«La sensación de control era la adrenalina del criminal»