LA RÀBIA

«La ràbia és clavar alguna cosa diminuta al centre d’un estomac obert amb un ferro que cruix encès.»

La paraula "bullying" apareix fa relativament poc al nostre vocabulari; temps enrere, no és que no existís l'assetjament als menors, no és que a les escoles no es donessin els mateixos fets que ara, senzillament no se li donava importància: eren coses de nanos. No, això no és veritat, cosa de nanos és barallar-se amb l'amic per una ximpleria, però barallar-se d'igual a igual, i estar uns dies de morros, això ens ha passat a tots i la sang quasi mai (jo en aquests casos ja no m'atreveixo a dir mai) no arriba al riu. Els insults, les vexacions, de forma repetida, mai, MAI, poden ser considerades coses de nanos. 


El fet que ara l' hi hàgim posat món, no vol dir que el problema estigui solucionat, ni de bon tros. Hi ha escoles que segueixen girant l'esquena al problema, professors que són incapaços de posar fi a un comportament detestable, i nanos, massa nanos, que encara no s'atreveix a denunciar el que els passa per por a les represàlies. No hi ha setmana que a les notícies no parlin d'un cas d'assetjament a l'escola, que no ens facin cinc cèntims de criatures que han hagut d'acabar, en els millors dels casos, a l'hospital, per culpa d'una pallissa propiciada per als ¿companys? I dic en el millor dels casos perquè no són poques les notícies que ens parlen de joves que han posat fi la seva vida per culpa del bullying que patien.

Si dit així, ja sembla prou fort i macabre, llegit en paraules de qui el va patir durant un període massa llarg (per curt que sigui sempre és massa llarg) de la seva vida, fa posar els pèls de punta. Fa que t'encenguis i sentis, ràbia. Aquesta ràbia que la Lolita Bosch també descriu en el primer capítol de la seva novel·la.

«Ràbia» és un llibre escrit amb el cap, però fent servir el cor i amb les vísceres. És una lectura que t'arriba al cor i te l'esgarrapa deixant unes esgarrinxades difícils de cicatritzar. Mentre anem passant fulls, sentim com la ràbia ens va envaint cada porus de la nostra pell; com empatitzem amb la protagonista i amb els adolescents amb qui parla. I el pitjor de tot, com anem recordant episodis de la nostra vida on hem vist com s'ha practicat el bullying, o bé contra nosaltres mateixos o bé amb gent que teníem a prop, i com en el seu moment, poder per ignorància, poder per por, no vàrem ser capaços de fer-hi res.

La Lolita Bosch es relata en primera persona el que va patir dels catorze als disset anys, quan en canviar de població i de centre d'estudis, va passar a ser el blanc de les burles i les humiliacions dels seus companys; ens explica com volia passar desapercebuda a tota costa, com volia que ningú és fixes amb ella i que la deixessin viure en pau.

En una època on no era un cas aïllat, però on no hi havia tanta informació com ara (encara no teníem accés a Internet), i quan encara el fenomen no tenia nom, era només: cosa de nanos. Però a més a més ens relata les seves xerrades amb nois i noies que també pateix bullying, ara que ja li hem posat nom, i és molt dur veure com alguns d'ells poden arribar afirmar, amb tota la raó del món, que el bullying els comença a casa. Si nosaltres ja no som capaços de protegir als nostres fills...

Crec que «Ràbia» de la Lolita Bosch, hauria de ser lectura obligada pels docents, així poder no existirien caps d'estudi com la que ens descriu la Lolita al capítol onze; lectura obligada a la secundària. I ho dic de cor, pensant com a mare, com a persona i com a docent.

«Ens anem fent de pedra, que no vol dir forts, sinó resistents, per suportar els retrets i les riotes. » (pàg. 48)