MALDITA

Autor: Mercedes Pinto Maldonado
Editorial: EdicionesB (2014)
Idioma original: Castellà
Idioma de lectura: castellà
Pàgines: 304
Gènere: costumbrista /Drama
Sinopsi: La pequeña Lucía nace con poco más de dos kilos en el seno una familia marcada por el odio y los secretos. La muerte de su madre la deja a merced de su tiránico padre, un terrateniente que la llama Maldita y la condena a vivir apartada de todos, en una miserable casucha. El encierro hace de ella una criatura especial, tan inteligente como incapaz de relacionarse con el mundo exterior. Solo cuenta con el apoyo del joven Ángel, el único que se atreve a entrar en su pequeño y triste universo.

Ella no lo sabe aún, pero su misión en la vida consiste en deshacer los entuertos creados por su poderosa familia.

<<<>>>

«Para ella un libro era un tesoro, un amigo y un compañero de soledad, su mejor consuelo, pero sobre todo, quería terminar de leer sus maravillosos cuentos.»

El primer que em crida l’atenció, durant tota la novel·la, és que en cap moment fa esment ni al lloc ni a l’època dels fets. Amb les descripcions que ens dóna —prou acurades i treballades— arribo a deduir que ens trobem en algun punt de la geografia andalusa o extremenya durant els anys de la postguerra. Realment trobo a faltar poder-me situar més exactament en el temps i el lloc.

Escrita en tercera persona, amb un narrador omniscient que es manté en tot moment allunyat de la trama, no pren part per cap dels personatges, però ens donarà els diferents punts de vista de cada un d’ells. Una novel·la coral, amb una clara protagonista: la Lucia o Maldita, com l’hi diu el seu pare. Una nena que ens robarà el cor només néixer. I a la que acompanyarem al llarg de la seva vida.

Veurem com una baldufa de tres anys s’ha d’espavilar —des del moment que la seva àvia mora, la mare ja va morir durant el part, i es queda completament sola —per sobreviure en un ambient inhòspit on no és ben rebuda. Té pocs amics, però aquest son incondicionals i no la deixaran mai.
L’autora crea un personatge tendre i entranyable, que ens farà plorar moltes vegades. Tractada injustament per la vida i sobretot pel seu pare, el cacic del poble, Don Diego del Valle. Un pare que la repudia molt abans de néixer, però que d’alguna manera, encara que molt matussera, està mitjanament pendent d’ella; cosa que no admetrà mai davant de ningú.

La resta de personatges estan tan ben treballats com el de la Lucia. És fàcil empatitzar amb uns i odiar profundament als altres, especialment a Don Diego del Valle.

Maldilta, és una novel·la que ens parla d’amor... de la falta d’amor, més ben dit. O de les diferents maneres que la gent pot tenir d’entendre aquest sentiment. També de la mancança del mateix que algun dels personatges, són capaços de demostrar; gent que no té cap tipus d’empatia amb ningú.
On l’educació també jugarà un paper important i que serà l’arma més important que tindrà la Lucia per poder sortir-se’n en la vida. L’educació i la falta d’amor per part del seu pare és el que forjarà el seu caràcter, fent d’ella la criatura tan increïble que és. Una història de superació i de supervivència, la de la petita Lucia a la qual veure’n créixer dia a dia.

Una història aparentment senzilla, la d’una família: la de Don Diego del Valle, que s’anirà complicant amida que avancem en la lectura i anem descobrint les diferents capes que estan soterrades. I és que com totes les famílies, els Del Valle, també tenen els seus secrets amagats, els seus clars obscurs més inesperats. A poc a poc els anirem desentrellant i ens mantindran enganxats a la lectura.

Una trama que avança a poc a poc, fins que al final totes les peces del puzle encaixen perfectament.

L’autora fa servir un estil correcte, àgil, amè, sense grans floritures però que ens fa entrar de ple en la història. Hi ha moments, situacions que poden semblar poc versemblants, però no en de perdre de vista que és una novel·la no pas un fet real i en ficció quasi tot si val.

Si he de fer una crítica, seria el final. És rodó i l’esperat, però pel meu gust una mica massa precipitat, unes quantes pàgines més no hagueren pas sobrat, més aviat al contrari, perquè després de viure amb pèls i senyals tota la història al final et quedes amb un regust agredolç per culpa de la precipitació en la conclusió de la mateixa.