EL SECRETO DE VESALIO

Autor: Jordi LLobregat
Editorial: Destino
Idioma original: castellà
Idioma de lectura: castellà
Pàgines: 544
Gènere: novel·la històrica/ negra/intriga.
Sinopsi: Barcelona, mayo de 1888. A pocos días de inaugurarse la primera Exposición Universal del país, aparecen los cuerpos horriblemente mutilados de varias muchachas. Sus heridas recuerdan a una antigua maldición de la ciudad largo tiempo olvidada. Daniel Amat, joven profesor residente en Oxford, recibe la noticia de que su padre ha muerto, lo que le obliga a volver a Barcelona después de años de ausencia. A partir de ese momento, se verá arrastrado a la persecución de un despiadado asesino mientras se enfrenta a las consecuencias de su propio pasado. Bernat Fleixa, reportero del Correo de Barcelona, cuyo único interés es conseguir una noticia que le haga famoso, y Pau Gilbert, un enigmático estudiante de medicina que oculta un secreto, se unirán a Amat en busca de un antiguo manuscrito anatómico que puede cambiar la historia del conocimiento y que resulta ser el principal objetivo del asesino. Secretos, traiciones y pasiones prohibidas en la Barcelona convulsa y fascinante de finales de siglo XIX, donde nada es lo que parece, ni nadie está a salvo del pasado.

<<<>>> 

«Vivitur ingenio,caetera mortiserunt .»

Un llibre que tingui una trama històrica a la vegada que d’intriga i de novel·la negre, té quasi tots els números per què m’agradi, per enganxar-me des de les primeres línies. Tot i que em deien que “El secreto de Vesalio” tenia tota això i més, reconec que vaig començar a llegir-lo amb certa mandra. Desídia que va desaparèixer abans d’arribar al primer punt i a part. Des d’aquell moment no vaig poder deixar el llibre fins a acabar-lo.

Ens trobem en un moment clau a la història de la ciutat de Barcelona, a les portes de la primera Exposició Universal (1888). L’ambientació és digna d’elogi: se’n dibuixa una ciutat gòtica, fosca, completament oposada a la gran ciutat que coneixem avui en dia. Una atmosfera grisa i humida que a vegades sembla que ens asfixií, com opressiu havia de ser l’ambient de l’època. El treball de documentació està fet a consciència, sense deixar-se cap detall: ens explica com era la ciutat d’aquells anys, plena d’assassins i prostitutes; els preludis del que després serà la UGT; la creació de l’Exposició universal; ens fa passejar pels seus carrers transitats per tramvies i cotxes de cavalls. I tot amb una naturalitat que fa que et sentis en el lloc i visquis els fets en primera persona.

Tot i tocà més d’un tema i tots de relativa importància, —la desigualtat de la dona que no tenia, ni de lluny, els mateixos drets que els homes; la corrupció a les grans esferes; el coneixement i l’avanç científic/mèdic que representa Vesalio; l’electricitat posada al servei d’una gran ciutat; les disseccions públiques; l’obscurantisme; els secrets que tots i cadascun dels personatges tenen... —l’autor els tractat a tots amb l’intensitat que l’obra l’hi requereix, sense que cap d’ells quedi penjat o ens doni l’impressió de què en parla per omplir pàgines, sempre estan a favor de què entenen la trama i que aquesta avanci.

Els personatges és l’altre punt fort de la novel·la. Cap d’ells ens deixarà indiferents. Des del trio protagonista —El jove professor Daniel Amat; l’estudiant de medicina Pau Gilbert i el periodista Bernat Fleixa —, fins als secundaris de menys rellevància, tots estan perfectament treballats. Són creïbles en tots els seus moviments, tenen una personalitat molt marcada. I un fet importantíssim és que parlen, vesteixen i actuen amb concordança a l’època que viuen.
No podem oblidar els altres dos grans protagonistes: Vesalio, el metge que va mirar-se l’anatomia humana des d’una altra perspectiva i que va escriure “De humani corporis fabrica,” un dels tractats d’anatomia més influents i que conté unes làmines impactants. I la ciutat de Barcelona, que juga un dels papers més importants.

Capítol a capítol la intriga va in crescendo, sense decaure en cap moment, fins a arribar al final, sublim, inesperat (almenys per a mi). Fent servir un llenguatge ric, descriptiu, sempre al servei de la trama i un narrador en tercera persona que ens relata els fets objectivament tal com van succeint. Una temporalitat lineal, sense salts enrere en el temps, el passat és explicat pels personatges, cosa que fa que la lectura sigui molt més senzilla.

Des dels primers capítols es desencadenarà una successió de fets trepidants —viurem una persecució de cotxes de cavalls on ens semblarà que podem acabar atropellats per un d’ells—, una quantitat inesperada de girs en la trama, tots ells resolts d’una manera impecable, que enganxen al lector d’una manera malaltissa fent que no pugui deixar de llegir fins al final. Un final rodó, sense trampa ni cartó.