LA CHICA DEL TREN

Autor: Paula Hawkins  
Traductor: Aleix Montoto
Editorial: Planeta (2015)
Idioma original: Anglès
Idioma de lectura: Castellà
Pàgines: 496
Gènere: Thriller/Novel·la negra
Sinopsi: ¿Estabas en el tren de las 8.04? ¿Viste algo sospechoso? Rachel, sí. Rachel toma siempre el tren de las 8.04 h. Cada mañana lo mismo: el mismo paisaje, las mismas casas? y la misma parada en la señal roja. Son solo unos segundos, pero le permiten observar a una pareja desayunando tranquilamente en su terraza. Siente que los conoce y se inventa unos nombres para ellos: Jess y Jason. Su vida es perfecta, no como la suya. Pero un día ve algo. Sucede muy deprisa, pero es suficiente. ¿Y si Jess y Jason no son tan felices como ella cree? ¿Y si nada es lo que parece? Tú no la conoces. Ella a ti, sí.

<<<>>> 

«La vida no es un parrafo y la muerte no es un paréntesis .»

Quan un llibre desperta tanta expectació com ho ha fet aquest; quan al cap de pocs mesos les seves vendes es compten per milions i a més s’ha traduït a més de quaranta idiomes... en fa una mica de por. Por per què les expectatives no siguin les pensades, por a un boom literari causat per una bona campanya de màrqueting i poc més —no seria la primera vegada que em passa—, i em mostro reticent a llegir-lo. Per sort aquesta vegada vaig deixar els meus prejudicis de banda i em vaig endinsar en la seva lectura.

Escrit en primera persona i des de tres narradores completament independents. Sembla que hagi de ser senzill per al lector, endevinar el que ha succeït. L’autora ens col·loca, suposadament, en una posició privilegiada: coneixem el que sabem pensen i viuen les protagonistes i ho sabem de primera mà, però res és el que sembla, ningú és com pensem i les coses no passen com creiem.

Pocs personatges, però molt ben treballats. En especial el de la Rachel, la principal protagonista: una noia alcohòlica sense sort a la vida; amb greus lapsus mentals que s’han d'anar omplint a poc a poc; sense feina, sense casa pròpia, amb l’autoestima pels terres i bojament enamorada del seu exmarit. La Rachel cada dia fa el mateix trajecte en tren, cada dia veu les mateixes cases quan el ferrocarril s’atura en un semàfor i sembla que conegui molt bé als seus habitants, en especial a una parella, a la que veu al jardí o a la terrassa de dalt, i de qui s’acabarà inventant tota una vida. Aquest matrimoni viu a pocs metres d’on ella va viure amb el seu marit i on ara ell viu amb la seva segona dona.
Una atmosfera fosca, carregada, viciada, que ens anirà envoltant mentre llegim, que penetrarà dins nostre i ens asfixiarà tal com ofega a la Rachel. Baixarem als inferns de l'alcoholisme, per sortir-ne i semblar que estem a la glòria en veure l’altra cara de la moneda i tot treballat i engalzat d’una manera magistral.

El llibre es presenta com si fos un diari: capítols dividits per dies, en mati i tarda; coincidint amb els viatges en tren que fa la Rachel. Ella és la principal protagonista i a qui es dedica la majoria de capítols, però pel mig trobem les veus de l’Anna —actual esposa de l'ex de la Rachel—, i de la Megan —veïna de l’Anna i de qui la Rachel s’inventa la vida—. Les seves veus ajuden a construir la trama. Una trama plena de girs inesperats que despistaran al lector enganxant-lo encara més als fets.
Un dels grans encerts de l’autora és que aconsegueix que no acabis d’empatitzar, al cent per cent, amb cap de les tres protagonistes; sempre hi haurà un moment o altre que les farà odioses als teus ulls, però, a la vegada, t’interessaràs per elles i pel que els passa.

Les tres protagonistes estan unides per uns vincles, força importants, viscuts de tres maneres molt diferents: l’amor, l’engany, el desamor i la maternitat. Cada una d’elles ens dóna una visió completament diferent d’aquests sentiments; ho viuen de maneres oposades però amb un nexe comú: l’autoengany: cap de les tres és capaç d’acceptar el que té tal com ho té; tirem pilotes fora, no volen veure la realitat i buscant falsos culpables.

Quant ens trobem amb el punt de gir principal: l’assassinat, i cal esbrinar qui és l’autor és quant la Rachel anirà lligant caps, omplint aquests buits de memòria que té —a causa del seu alcoholisme— i descobrint qui és l’assassí i la veritat de la seva vida, aquella que l’hi ha fet creure que no era com pensava, a més d’obrir els ulls a l’altra gent implicada. Per això haurà d’involucrar-se de ple, mentir per aconseguir ser escoltada i semblar una persona que l’únic que busca és notorietat, ser vista per una societat en la qual es considera invisible.

Si l’hi he de posar alguna pega, és que poder amb menys pàgines hagués sortit més rodó. Tot i que en cap moment deixen de passar cosses i d’avançar la trama, han hagut punts on la lectura se m’ha fet llarga i repetitiva.