“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 20 d’abril de 2015

CHESIL BEACH

Autor: Ian McEwan
Traductor: Jaime Zulaika
Editorial: Anagrama
Idioma original: Anglès
Idioma de lectura: Castellà
Pàgines: 192
Gènere: Narrativa
Sinopsi: Tienen poco más de veinte años y se conocieron en una manifestación en contra de las armas nucleares. Florence es una chica de clase media alta. Edward, en cambio, pertenece a una familia que vive en la zona baja de la clase media. Ambos son inocentes, y vírgenes, y tras un largo cortejo se han casado. Es un día de julio de 1962, y el tsunami de la revolución sexual no ha llegado a Inglaterra. Edward y Florence van a pasar su noche de bodas en un hotel junto a Chesil Beach.

<<<>>>

« Florence sospechaba que había en ella alguna anomalía profunda, que ella siempre había sido distinta y que al fin estaba a punto de ser descubierta.»


És el primer que llegeixo d’aquest autor i val a dir que per pròpia voluntat, poder, mai ho hagués fet. M’hauria perdut un gran escriptor —no en va està considerat un dels millors escriptors britànics contemporanis— i una molt bona lectura.

Els protagonistes són una parella d'acabats de casar, que en la seva nit de noces tenen expectatives molt diferents. Mentre ell, l’Edward, es preocupa per estar a l’altura de les circumstàncies, complir com s’espera d’un home i fer-li l’amor apassionadament a la seva preciosa esposa, ella, la Florence, està aterrada davant la idea del que ha de passar; estima al seu home amb bogeria, però no està preparada per les relacions sexuals i els hi té terror.

Estructurada en una seria de salts en el temps, que ens ajudaran a comprendre i conèixer les seus protagonistes: com es varen conèixer, la posició social de tots dos, l’entorn en què es mouen, les seves inquietuds. Veurem que en realitat són dos pols oposats que s’atrauen només conèixer. Flashbacks al servei de la història, de què puguem entendre el perquè del conflicte, que no és altre que la manera tan diferent, com tenen, de reaccionar els dos protagonistes davant d’un fet tan normal en una parella acabada de cassar: la nit de noces. L’ànsia i la pressa d’un en contraposició a la por i la repugnància de l’altre.

Unes descripcions acurades, detallistes. Crida especialment l’atenció la descripció que fa d’un petó: com la llengua d’ell busca la d’ella, volen entrar en la seva boca, ella refusant-lo, per on passa la llengua d’Eward, d’on s’amaga la de la Florence. Qualsevol altre autor haguera emprat dues frases en aquesta descripció on McEwan s’atura una llarga estona i et fa gaudir de la seva prosa.

El domini narratiu de l’autor és impressionant. Per una banda fa unes descripcions llargues, com la del sopar que ocupa quasi vuitanta pàgines, però que en cap cas es fa pesada o avorrida, al contrari, però per altra la seva capacitat de síntesis és aclaparadora i pot resumir quaranta anys en sis planes, on tampoc trobem a faltar res, el que explica és justament el que ha d’explicar. El seu domini de la narrativa queda ben palès en aquesta obra (no puc parlar d’altres perquè ja dic que és el primer que llegeixo de l’autor).

No necessita esplaiar-se gaire per fer-nos veure els escenaris on transcorre la història, però si convé, pot detallar-nos fins a l’últim detall d’un lloc. La descripció de la platja és com veure una postal i l’escena que en ella transcorre —únic diàleg directe de tota l’obra. No en necessita més— és l’esclat d’aquesta relació, en pocs minuts han de decidir el seu futur.

En aquesta novel·la McEwan construeix un retrat verídic i encertat d'una joventut que encara no ha despertat a la revolució sexual de la dècada dels seixanta i que pateix en pròpia pell les conseqüències d'una educació on els temes sexuals eren tabú i les relacions entre ambdós sexes estaven plenes de prejudicis i malentesos.
És sorprenent la seva capacitat per penetrar en la psicologia dels dos protagonistes, als quals l’autor despulla per al lector a través de les seves paraules, de manera que arriben a resultar tant transparents com infeliços en els seus respectius papers.
L'escriptor aconsegueix convertir una nit de noces en un escenari on prenen forma les pitjors pors de tots dos protagonistes, on cada petit pas que donen cap a aquesta relació sexual imminent es converteix en una cosa transcendental i terrible que sembla abocar a tots dos a un final tràgic.
Els pensaments de tots dos se'ns revelen d'una manera tan clara que sentim l'angoixa de Florence i les pors d'Edward com si les patíssim nosaltres.

Un narrador omniscient fet servir de manera magistral, sap el que ha passat, el que passa i el que passarà, ens dóna la informació justa i necessària en cada instant, sense avançar-nos res, però explicant-nos tot el que necessitem saber.
Uns Personatges molt ben treballats que se’ns donen a conèixer en el present, el passat i que també sabrem d’ells en un futur.
Uns escenaris tan ben detallats que sembla que els estiguis veient. N’hi ha varis, però el principal, on passa el fort de l’acció, és una habitació d’hotel que en algun moment ens pot arribar a semblar —així ens ho transmet la protagonista— claustrofòbica.

Agraeixo moltíssim que al curs de novel•la de l’Ateneu de Barcelona m’hagi permès conèixer aquest autor i especialment aquesta obra seva.

2 comentaris :

  1. Encara no m'he estrenat amb l'autor, sembla interessant. En prec nota.

    ResponElimina
  2. Les virtuts que li destaques són la meva creu. Descripcions pesadíssimes, massa extenses i sense cap mena de necessitat. Gran domini de la llengua i de la paraula, sí, però s'hi recrea massa. A mi em va semblar molt avorrit i pesadíssim, i jo sí que tinc capacitat de síntesi, ja veuràs, el resum de l'argument podria ser 'la història d'un polvo'. I ni això... M'agraden els llibres on hi ha una mica de moviment, i en els que no, una altra mena d'estil, perquè Murakami ja vindria a ser això, però entre ell i McEwan per mi no hi ha color.

    Posteriorment ho vaig provar amb un altre llibre seu, 'Solar', i això em va acabar de confirmar que no és un autor per mi. No crec que ho torni a provar. Entenc que tingui legió de fans, eh? Però no és el meu estil.

    ResponElimina