“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 23 de febrer del 2015

LA NOIA QUE FEIA PAPALLONES D'ORIGAMI

Autor: Arnau Vaillant
Editorial: Stonberg
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 272
Gènere: Novel·la
Sinopsi: Sylvie viatja amb la seva filla Sònia de nou anys fins a Anneville-sur-Chéran, el poblet de l’Alta Savoia francesa on va viure la seva adolescència. Es tracta d’un viatge improvisat que té com a objectiu el veure, potser per últim cop, la seva mare en fase terminal d’un càncer. A Anneville la Sylvie retroba la complicitat perduda amb la seva germana gran, mentre intenta esbrinar la manera d’explicar a la Sònia l’imminent mort de l’àvia, així com la seva recent decisió de separar-se del pare de la nena. Quan la seva filla troba una papallona feta amb paper d’origami, oblidada feia anys a l’habitació on va transcórrer la seva adolescència, la Sylvie evoca records que creia oblidats. La narració de la història de la papallona li permet evadir-se de la duresa de la situació familiar, transportant amb ella a la seva filla fins un món on la màgia, els amors naixents i els amors eterns es barregen al voltant d’una figura encisadora, La noia que feia papallones d’origami.

<<<>>>

«Sentir amor és quelcom que forma part de nosaltres. Som éssers que necessitem estimar i ser estimats.»


Vaig poder llegir les primeres planes gràcies a la pàgina de facebbok, i em va atrapar de tal manera que a la propera visita a la meva llibreria de capçalera no vaig poder més que encarregar-lo. D'ençà que va arribar a casa vaig tarar una setmana en començar a llegir-lo i poc més de tres dies en acabar-lo i això moderant molt la lectura, perquè un cop el tens a les mans el que vols és no deixar-lo anar fins a acabar.

Ens trobem davant d’una història d’amor: d’aquell primer amor juvenil que sempre recordarem amb tendresa; d’aquell amor que de més grans, ens captiva i atrapa i que mai voldrem oblidar; d’un amor fraternal sense condicions; d’un amor que sembla que s’acaba; d’aquell amor d’amigues que mai decaurà i per sobre de tot de l’amor d’una mare per una filla i a l'inrevés.
També podem dir que ens trobem davant d’una història de màgia: d’aquella màgia tan necessària en el nostre dia a dia, en la que creiem per què és la que ens ajuda a tirar endavant.
No podem oblidar altres sentiments, molt presents al llarg de tota la narració, com som la tristesa — tristesa que ens produeix saber que a qui tant hem estimat està a punt de deixar-nos per sempre i que no hi podem fer res — o la melancolia.

Les descripcions que l’Arnau fa dels indrets més importats de la història és sublim, amb tot luxe de detalls que ens permetem passejar-nos per les antigues ruïnes i la font de pedra d’Anneville-sur-Chèran, o per la vora del seu riu; inclús seure a la plaça de l’església i admirar els carrers de poble. Podem notar el fred d’hivern de l’Alta Savoia francesa i endinsar-nos en l'espessa i màgica boira que apareix segons quins dies.

Els personatges estan molt ben creats i caracteritzats: no ens costa gaire veure a la petita Sonia, a la seva mare o la seva tieta, ni imaginar-nos l’àvia greument malalta; o veure’ns reflectits en els ulls verds de la Lev, o sentir la tos d’en Nathan.

L’Arnau fa servir un lèxic ric, però assequible a tothom i en té un perfecte domini. Escrit en primera persona però en temps passat, és una historial lineal en el temps fins a l’últim capítol on el que fa és un salt endavant per dir-nos que la història ja havia estat explicada en una altra ocasió.

Una història tendre i sensible que ens colpirà i ens arribarà al cor des de les primeres línies; que ens farà veure que per difícil que se’ns presenti la vida sempre hi ha aquell bri d’esperança, de màgia, que ens ajudarà a seguir endavant i a no defallir.

Només l’hi he trobat un “però”, petit, poder quasi insignificant i que ni de tros desllueix la magnífica novel·la que tenim davant. Aquest “però” el trobo en alguns moments de l’explicació de la història per part de la Sylvie a la seva filla de nou anys. Hi ha alguns punts que penso que no estan explicats de la millor manera per tractar-se d’una nena d’aquesta edat, és, per a mi, una qüestió de forma. En dona la impressió de què la protagonista es dirigeix més al lector (que òbviament ho fa) que no pas a la seva filla petita; com per exemple a pàgina vuitanta-vuit:  
“Dins de l’aula hi hauria una vintena de taules, de les quals només quinze estaven ocupades pels qui a partir d’aquell moment tenien la clau de la meva desgracia o del meu benestar psíquic.”
El mateix em passa a vegades quant la Lev o en Nathan expliquen la seva historia a la Sylvie quan aquesta té dotze anys.

És cert que la manera de fer arribar la història al lector, a través dels ulls de les nenes, és molt bona, però no em convencen les formes en canvi em captiva el fons de la història.

4 comentaris :

  1. Crec que és complicat posar-se en la pell d'un nen i no semblar un adult, però com a recurs literari no em desagrada. Pot donar molt de joc i obrir un ventall de sensibilitats i punts de vista molt diferents.
    Prenc nota del llibre, sempre que no sigui una lectura molt ensucrada. Ho és Núria?

    ResponElimina
  2. Aquest l'apuntaré, però no per mi, sinó per regalar. M'ha resultat interessant. I m'agrada aquesta observació que fas, el però, que potser a mi em passaria per alt, però que sí que pot embrutar una mida les formes d'un llibre, tot i que val a dir que ha de ser difícil de fer i que sigui creïble.

    ResponElimina