“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 2 de febrer de 2015

HABITACIONES CERRADAS

Autor: Care Santos
Editorial: Booket (Grup Planeta)
Idioma original: Castellà
Idioma de lectura: Castellà
Pàgines: 475
Gènere: Novel·la històrica/ d’intriga
Sinopsi: A la convulsa i fascinant Barcelona del Modernisme, la matriarca d'una de les nissagues més prestigioses de la ciutat es disposa a organitzar el trasllat a la seva nova llar, un preciós palauet proper al naixent passeig de Gràcia. Les parets d'aquesta casa seran les guardianes silencioses d'unes vides plenes d'ambició, secrets inconfessables i passions ocultes. Aquesta és l'herència que el temps confiarà a Violeta, última integrant de la saga: el passat, vist des del present, sempre és un trencaclosques amb peces perdudes...

<<<>>>

« El tiempo avanza más deprisa que el olvido.»


Després d’haver gaudit de la lectura de “Desig de Xocolata” em vaig quedar amb ganes de tornar a llegir a l’autora. “Habitaciones cerradas” va ser l’escollida després que la Carme de Quadern de Mots em digués que a ella l’hi havia agradat molt. La Carme sempre es una bona referència a l’hora d’escollir lectures.

En Aquest llibre ens trobem davant la història d'una saga familiar, la dels Lax. Coneixerem, amb més o menys grau, a quatre de les generacions que la van compondre: Els patriarques Rodolfo Lax i Maria de Roser Golorons; el seus tres fills, Amadeu Lax — de fet el gran protagonista del llibre —, cassat amb Teresa Brusés, Joan i Violeta; el seu nét Modesto i la seva besnéta Violeta, el nexe amb el present.

Podem parlar d’una novel·la històrica, ja que a través de les diferents generacions, sobretot de les dues primeres, veiem l’evolució i transformació d’una ciutat, el temps convuls de les guerres, tant les dues mundials, com la civil espanyola. I potser, però aquest punt ja el poso més en dubte, d’una novel•la d’intriga; sí que és veritat que hi ha certs components d’aquest gènere, assassinat inclòs, però també és cert que és la part més “fluixa” de tota la trama. El verdaderament important són els fets succeïts a la família Lax al llarg dels anys.

El gruix de l’acció està centrat en la ciutat de Barcelona, encara que trobarem referències a altres indrets: com Chicago, Caldes d’Estrac o Nesso a Itàlia.
Ens situem a la part alta de Barcelona, al Passeig de Gràcia i els carrers circumdants, on la gent de certa posició social edificava els seus palauets. Veurem com els personatges reals es barregen amb els de ficció —tots ells molt ben detallats a les ultimes pàgines del llibre—, sabrem com vivien els senyors, però també tindrem referències a com ho feia el servei.

L’alternança del present amb el passat està treballat d’una forma magistral. Un passat que fa salts en ell mateix, d’una època a l'altre, endavant i enrere, sempre dins de la història dels Lax. No és en cap moment una història lineal en el temps. El nexe d’unió entre els dos temps són les obres del pintor, Amadeo Lax, i la vinculació de la seva neta, Violeta, amb ella. Aquests salts temporals són, per mi, un dels grans encerts de la novel·la; si bé es cert que hi ha vegades que al principi no saps molt bé en quina època et torbes, en dos línies l’autora sap situar-te al temps i moment precís que transcorre l’escena.
Els recursos narratius també son molts i variats : Podem trobar-nos amb uns e-mails, que ens situen en el present i que a l'hora ens donen pistes del passat, articles de diaris, que ens expliquen els fets importants de l’època fil per randa; fitxes artístiques, a través de les quals sabrem més de l’obra del pintor Amadeo Lax; cartes personals e inclús un atestat dels mossos. Com a detall curiós diré que en cada un d’aquest recursos es fa servir un tipus de tipografia diferent.
El narrador en tercera persona, omnipresent, que a vegades deixa pas a una veu més propera —imagino que bol ser la veu dels fantasmes que encara corren per les habitacions de casa i que coneixen la historia en primera persona — i que especialment en els últims capítols m’ha descol·locat un xic, ja que no he acabat de saber identificar qui em parlava, fet que no ha restat ni una mica d’emoció a les paraules que llegia.

Uns personatges molt ben treballats, reals, creïbles, entre els quals destaquen: Maria del Roser Golorons, una dona avançada al seu temps, moderna, que escriu a diaris i revistes espiritistes — moviment lliurepensadors que advoca per llibertat e l’ igualtat de tothom sense discriminacions per sexe o classe social —reunions que convoca als salons de la seva pròpia casa; que tracta bé al servei, preocupant-se per ells; un personatge que atrapa i sedueix de principi a fi.
Amadeo Lax, el verdader protagonista d’aquesta història familiar; un personatge fosc, faldiller, rancuniós i a l’hora sensible —la sensibilitat només la veurem a través dels seus quadres—, serà la seva part més ombria la que no el deixarà gaudir de la vida: la seva posició, el seu prestigi i l’amor incondicional que l’hi professa la seva dona, la Teresa Brusés i el farà viure amargat.
També veiem com el servei té la seva màxima representació en un dels personatges més creïbles i tendres de la història: la Conxita, qui arriba a la casa, sent una noieta de dinou anys, per ser la dida de l’Amadeo Lax i acaba sent quasi com un més de la família.

Un seguit de fets històrics: l’arribada del telèfon; els cotxes de motor; els problemes laborals que veurem traduïts en forma de vagues i manifestacions; l’arribada de l’electricitat. Fets puntuals i transcendentals a la ciutat de Barcelona: com l’incendi dels magatzems “El Siglo”; les reunions espiritistes; els fets de la Setmana Tràgica i les seves conseqüències o l’esclat de la Guerra Civil ... Ens ajuden anar avançant en el temps i entendre millor en quina època ens trobem en cada moment.

Una prosa àgil, cuidada i amena que fa que t’enganxis a la història des de les primeres línies. Un llibre rodó, ambiciós i molt ben treballat.
Però... hi ha una cosa que m’ha desquadrat una mica: els e-mails que Violeta Lax creua amb la seva mare, on poden trobar fins i tot trossos de conversa, que ens expliquen coses completament necessàries per al lector, però que crec que ho podria haver aconseguit fen servir un altre estil narratiu, ja que difícilment en un e-mail plasmarem una conversa escrita com a tal.

Capítol a capítol anirem desentrellant els misteris que varen envoltar aquesta família; les seves llums i les seves ombres; aquelles portes que un dia es van tancar esperant que mai es tornessin a obrir.

El llibre m’ha enganxat completament, he gaudit amb la seva lectura i el recomana sense cap mensa de dubte.

1 comentari :

  1. Ei, gràcies per la referència !!!

    És l´'unic que he llegit de l'autora i la veritat es que és una lectura amena, d'aquelles que enganxen. Tinc ganes dels "Desig de xocolata", però encara hauré d'esperar.

    ResponElimina