“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 9 de febrer de 2015

CENDRES DEL PASSAT



Autor: Rafel Casas
Editorial: Rafel Casas
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 260
Gènere: Novel·la històrica
Sinopsi: La història d’una dona que neix per ser anul·lada, però que respira llibertat per aixecar el cap i començar a nedar vigorosament a contracorrent. Un home que neix amb el camí triat i la por de sortir-se’n. Un arxiver incansable que té a les seves mans les regnes d’altres vides.

<<<>>>

«Si no n'hi ha per els camps no n'hi ha per els Sants»


No sé el temps que fa que l’atzar en va fer arribar al blog d’en Rafel “La Cerdanya des de Can Fanga”. El que allà vaig trobar unit a què el qui ho escrivia era un santsenc, igual que jo, va fer-me assídua al lloc.

Quan vaig saber que publicava el llibre la curiositat em va poder, havia de llegir-lo. Un llibre que parlava d’una part de la història més convulsa del país —anem des de la guerra civil als primer anys de la democràcia— situat a cavall entre la Cerdanya i Sants (el barri que m’ha vist néixer i créixer i on han tingut lloc els esdeveniments més importants de la meva vida) tenia moltes paperetes per què fos una lectura que m’atrapés de ple.

Dividit en deu capítols que van fent salts en el temps i l'espai, però que sempre sabrem on som i en quin any ens trobem, gràcies al fet que a l'inic de capítol o escena ens ho indica, la novel·la ens parla de la vida dels dos protagonistes principals, en Jacques i la Clara, així com un tercer personatge de qui no sabrem el nom i al que anomenem l’arxiver i que jugarà un paper cabdal a la història.

En Jacques i la Clara són nascuts a la Catalunya Nord, a la Cerdanya, i per diferents motius els dos acabaran vivint al barceloní barri de Sants. No poden ser més diferents l’un de l’altre: ella educada per les monges, en el puritanisme i la repressió de l’església del moment. Ell un pagesot, ateu, poca solta i gamberrot que es juga la vida passant la frontera en l’època franquista i en el post franquisme. Ben poc tenen en comú o molt segons es miri: els dos lluiten per una mateixa causa: un món diferent al què viuen; i també un passat comú que els dos desconeixen i que el seu retornament a la Cerdanya farà sortir a la lluny.

Un reguitzell de paraules típiques de la Cerdanya i el Rossellones, escrites amb cursiva i desglossada al final del llibre, és el primer que crida l’atenció. Una història ben plantejada, amb uns personatges creïbles, humans, molt propers, amb els que empatitzes de seguida.
Unes descripcions acurades, treballades, que et fan passejar pel barri de Sants o per la Catalunya Nord com si et trobessis allà mateix. Són els grans encerts del Rafel.

Durant tota la novel•la trobem constants referències al món de la música, des de les cançons de Jaques Brel o Brassens que escolta i canta en Jacques;;cançons del mon excursionista; cançons de missa; himnes esportius fins els versos d’una cançó del grup Obrint Pas que trobem desprès del pròleg i abans del primer capítol.

Jo m'he sentit molt identificada amb la part de Sants; parla d’uns anys, en el que tot i ser una nena, recordo perfectament el barri; d’uns llocs emblemàtics que conec perfectament: la pastisseria Kessler Galimany a la carretera de Sants cantonada carrer Cros; L’església de Sant Medir, al final del carrer Olzinelles (els meus fills van anar a l’escola que hi ha al costat de l’església); la de Santa Maria de Sants a la Plaça Bonet i Moixí; La fàbrica tèxtil del Vapor Vell i la lluita del barri per aconseguir que l’espai fos destinat a ser una biblioteca, part de la lluita que si vaig viure amb primera persona als anys vuitanta quan estava molt involucrada en les coses del barri; Les cotxeres de Sants, el lleó d'en Febrer o la Companyia Elèctrica Dharma, verdaders símbols del barri.

Realment un llibre, que com esperava, no tan sols m’ha atrapat des de les primeres pàgines, sinó que a més m’ha fet reviure molts bons records del barri que sempre portaré al cort.

2 comentaris :

  1. Sembla una història de contrastos molt interessant.Oh, i això del lèxic, m'agrada.

    ResponElimina
  2. CENDRES DEL PASSAT, m'agradará segur!!
    Núria, conec molt bé el teu barri perquè la meva dona (Mª Rosa, filla de Santa Eulàlia) i anàvem molt. i ara tal com ho vas recordant, m'ho fas recordar a mi. Som, unes persones que han lluitat en aquells anys pels seus respectius barris. Tu Sants, ella Santa Eulàlia i jo Poble nou. Tu per al Vapor Vell, la meva dona per Tecla Sala i jo per Can Felipa. Estic molt orgullós de tot plegat.

    Una abraçada.

    ResponElimina