“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 17 de novembre de 2014

EL SILENCI DEL FAR

Autor: Albert Juvany i Blanch
Editorial: Periscopi
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 238
Gènere: Drama
Sinopsi: L'Anna és la bibliotecària de Húsavík, un petit poble de pescadors d'Islàndia. Quan rep una carta que firma "el teu pare que t'estima", s'obre dins seu una porta que creia que havia tancat per sempre i que l'obliga a enfrontar-se al passat i a redefinir les certeses sobre les quals ha construït la seva identitat. Per què la van abandonar, els seus pares? Qui és ella, realment? De quina manera la podrà ajudar en Gunnar, el seu antic professor de piano? Per descobrir-ho haurà d'endinsar-se a la casa abandonada on van viure els seus pares, malgrat la por irracional que li produeix. Al mateix temps arriba a Húsavík en Gísli, un jove biòleg de la capital que ha recorregut tota l'illa amb la intenció de guarir ferides del passat. La trobada entre tots dos resultarà inevitable, i junts teixiran un fil de complicitats en l'intent compartit de desenterrar fantasmes antics.

<<>>
« Va obrir els braços en creu i va mirar cap al cel. Va fer un parell de passos enrere enretirant-se i va observar el far silenciós, únic testimoni de tot el que havia passat i del que s’esdevindria.»

Reconec que els motius pels quals vaig decidir llegir aquest llibre eren una mica sentimentals: l’autor és de Vic, jo sóc osonenca d’adopció, i va cursar els mateixos curos que jo faig ara, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu de Barcelona. Dues raons, sumades a que la sinopsis del llibre m’atreia i que l’editorial es de les que componen Llegir en Català (petites editorials independents que aposten per la nostra llengua), que van fer que no m’ho penses dues vegades. Sort que vaig fer cas del meu instint i del meu “sentimentalisme”.
El primer que crida l'atenció és que els capítols estan numerats, al marge superior dret, amb islandès.

Una breu carta signada “el teu pare que t’estima” és el tret de sortida d’una història, la de l’Anna, plena de clars obscurs que s’aniran desentrellant, al llarg de tota l’obra, gràcies als viatges al passat que ens ajudaran a entendre les vivències del present. Una Anna que comença el seu recorregut, “al llindar de la porta que durant anys havia estat tancada amb pany i forrellat”, amb passes insegures i plena de dubtes i records oblidats. Ella, que de menuda va decidir enterrar els seus pares per no patir pensant perquè havien marxat havent-la abandonat, a poc a poc anirà descobrint qui és i d’on bé. El dietari de la seva mare, l’Yrsa, serà una peça cabdal per poder anar lligant caps i descobrint els seus inicis.
La protagonista es creua amb el Gísli, un biòleg marí de Reykjavík, qui també està buscant les seves arrels e intentant curar una ferida semblant a la de l’Anna. Els dos joves comparteixen quelcom més que una carta amb la mateixa signatura. Ambientat en un poble pesquer d’Islàndia, Húsavik, amb un clima fred, aspre, com a vegades també ho són els seus habitants, el llibre llisca, entre anades i vingudes, per la vida de la protagonista. I el far, com a testimoni mut de tot el que allà va succeir i tot el que succeirà.
Res és el que sembla i tothom amaga un secret.

Secundaris de luxe, molt ben treballats, com el professor de música Gunnar qui juga un paper decisiu en tota la història; els oncles de l’Anna, en Jón i la Katrín; Baldur, el xicot de l’Anna; el taverner o el carter del poble, entre d’altres.
Un narrador omniscient que està fet servir d’una manera impecable durant tota l’obra, però que en el capítol quatre se’ns mostra d’una manera sorprenent i captivadora saltant de l’Anna a en Gísli, per fer-nos entendre el paral·lelisme que hi ha entre els dos joves. Ho fa d’una manera ràpida, quasi frenètica, amb frases curtes, àgils, que ens atrapen i ens conviden a seguir coneixent la història. Però no només això, Juvany juga, amb una elegància innata, amb un seguit de veus narratives: la tercera persona focalitzada en el personatge que més convingui en cada moment; el narrador en primera persona a través de brillants diàlegs o de les pàgines del diari de l’Yrsa. Així com els salts en el temps —que podem trobar de paràgraf en paràgraf, de línea en línea o capítol a capítol— que domina d’una manera envejable. Un llenguatge encertat, directe, creïble, que ens endinsa i embolcalla en la trama. El fet de mantenir el to narratiu, que va in crescendo al final de la novel·la, sense revelar-nos ni una sola pista del desenllaç. Tot això és el que fa què llibre sigui una obra magistral.

M’he quedat amb ganes de saber més sobre l’Anna i en Gísli. Molt més. Però el llibre acaba d’una manera rodona: amb un crit alliberador, un cant a l’esperança d’un nou recomençar.

2 comentaris :

  1. M'ha fet gràcia la manera tan singular que has tingut d’apropar-te al llibre, jo, moltes vegades faig el mateix: una data, una paraula, una població o una sensació que res tenen a veure amb el llibre et fa triar una lectura o una altra. (ara que tinc la filla estudiant a Vic... :-) )

    Fa molt poc que vaig llegir-ne una ressenya i ja el tinc anotat com a pendent. I per la teva ressenya diria que és una molt bona lectura.

    ResponElimina
  2. Has aconseguit que m'interessi força. N'he sentit a parlar bé, i juntament amb la meva petita obsessió amb Islàndia, fan que sigui un bon candidat a ser llegit aviat... si no fos que tinc una llarga llista de pendents i que ara vaig poc a poc. El tindré e compte, que a més conec de primera mà la qualitat dels llibres de Periscopi.

    ResponElimina