FUNES, EL MEU NOM ÉS TONI FUNES

 

Rebre un llibre d’en Josep Masanés sempre és una alegria. Aposta segura de què gaudiré amb la seva lectura. Un cop més, l’autor no m’ha defraudat i m’ha mantingut enganxada a les pàgines d’aquest darrer treball.

Parlar d’en Josep Masanés és parlar d’un autor amb un bon grapat de llibres publicats i tots i cada un d’ells guardonats amb prestigiosos premis. I aquest darrer no n’és pas l’excepció i amb ell ha guanyat el XXV Premi Narrativa Deltebre.

‘Funes, el meu nom és Toni Funes’ és una novel·la completament diferent de les que l’autor ens té acostumats. Ens trobem davant el monòleg interior d’en Toni Funes, un autor que a mesura que es va fent gran veu com el seu món s’ensorra. És un enfonsament físic i mental, el que patim o patirem tots a certa edat. Lluny de tirar la tovallola, Funes continua escrivint, del present, del passat, del futur i ho fa amb una mirada crítica, sorneguera, amb un deix d’ironia i sense cap pretensió que allò que escriu un dia vegi la llum. La puntuació a vegades és erràtica, inexistent, però que dona un punt de veracitat al personatge, de qui sabrem molt poc, només les molles que ell mateix ens deixa al llarg del seu soliloqui i que si les recollim amb encert podrem fer-nos una borrosa fotografia de qui és. Funes va d’una idea a l’altre, sense previ avís i aquí és quan el lector agraeix a l’autor que comenci els capítols amb un seguit de frases curtes o de paraules que ens posen en context sobre què trobarem, que ens avancen sobre que ens parlarà el protagonista i quins seran els temes que hi trobarem.

Amb constants referències a autors i llibres, que sense anomenar-los en cap moment, deia molt clar qui són perquè el lector, per poc que hagi llegit, els reconegui (a la frase que encapçala aquesta ressenya s’hi amaga el títol d’un llibre). Les reflexions polítiques d’en Funes, especialment sobre el procés a Catalunya, també són constants i gens velades.

Masanés, amb la veu de Funes ens interpel·la directament i ens posa en la tessitura d'haver d'avaluar el món en què vivim i el nostre paper, pel bo i el dolent, en ell. I tot i el que deia en el paràgraf anterior el resultat és un relat versemblant i que ens manté atents a la seva lectura.