FEIX DE CARTES

 

Si hi ha un tipus de novel·la que sempre ha atret la meva curiositat són les novel·les epistolars. En una època on les cartes enviades per correu ordinari són (malauradament) una espècie en perill d'extinció, agraeixo poder llegir aquest tipus de correspondència, encara que sigui aliena i fictícia.

Amb 'Un feix de cartes' Carme Ripoll ens torna a portar una novel·la breu, de petit format, però on condensa un seguit de denúncies sobre temes força punyents i que desgraciadament estan sempre sobre la taula.

Jamie Brandon escriu per primer cop a Mrs Stoneheart quan després de la mort d'en Paul Stoneheart troba casa del finat un feix de cartes amb el seu remitent. El primer que em crida l'atenció és el cognom de la remitent i el destinatari de les cartes, penso que ha estat triat a l'atzar i amb una mica d'ironia per part de l'autora, però a mesura que avanço en la lectura veig que el seu significat no té res de casual.

La correspondència s'estableix entre en Jamie i l'Emma, però el lector només té accés al contingut de les cartes d'ell. Les respostes que l'hi arriben les intuíem per les seves contestes, i no ens costa gaire posar-nos en context.
Tots dos s'escriuen des del 27 de desembre del 1012 fins al 10 de novembre del 2013. Hi ha una regularitat en les missives i el fil conductor de les mateixes sempre és la figura d'en Paul.

Carta a carta anirem descobrint quina és la relació entre en Paul i en Jamie i també entre en Paul i l'Emma, la seva mare. Sabrem els motius de l'allunyament de tots dos i els secrets més foscos, pertorbadors i soterrats de l'Emma acabaran sortint a la llum i descol·locant per complet a en Jamie, qui ja havia establert certa empatia i admiració per la mare d'en Paul.

Les cartes destaparan el temes dels que us parlava al principi: l'homofòbia, el racisme i la radicalització de les creences religioses. Un còctel explosiu i perillós que pot portar al trencament de relacions familiars abans i tot que aquestes s'estableixin.

Menys de cent pàgines que es llegeixen d'una tirada, que et fan patir, plorar, estimar i odiar en mil·lèsimes de segon, que et sacsegen i t'obliguen a entendre i prendre partit.
Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura, en aquest cas en dono fe. Una novel·la curta, concisa i per sobre de tot, brillant.