“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dimarts, 6 de setembre del 2022

ELS DIES SENSE FI

 

Dies sense fi. Jaume Benavente

Llegir un llibre abans que arribi a les llibreries sempre em resulta gratificant. Significa que o l'autor, com és el cas, o l'editorial han confiat en mi i me l'han fet arribar, fet que és d'agrair, però el que més en motiva és la lectura 'verge' sense 'contaminacions' d'altres opinions o ressenyes, per molt que el criteri a ressenyar sempre és el meu… sempre em poden condicionar un xic.

Llegir al Jaume sempre és un plaer. Aquest cop llegim la seva obra més personal, ja que ens parla dels dies del confinament forçós que ens va 'regalar' la pandèmia, aquells dies que tots eren igual, que no sabies quan començava un i acabava l'altre, on els nostres moviments eren limitats a un reduït espai i quan vàrem haver d'aprendre a conviure amb nosaltres mateixos.

Un viatge intern on ens explica la seva relació amb els fills, la dona, els amics i, especialment, amb ell mateix. El record dels viatges fets, l'anhel dels viatges que ha de fer i que la pandèmia l'obliga a posposar una vegada i una altre, a Connemara.
La seva relació amb la literatura, amb l'art. La seva visió del que està passant al món. L'evolució d'una pandèmia endimoniada acompanyada de fets internacionals que posen els pèls de punta
I ens regala un joc metaliterari a l'explicar-nos uns relats que està escrivint i reescrivint.

Coneixerem el seu entorn, la seva família, els seus amics. El barri de sant Andreu, on viu; el d'Horta on encara té la mare i on va passar la seva infantesa.
Les seves inquietuds pel pas del temps i per al moment que els seus fills marxin de casa, llei de vida, però que per a un pare/mare costa d'assimilar.

La segona part ens parla de la primera vegada que va ser a Connemara, les impressions que Irlanda i el seu paisatge li provoquen i com li agrada la península de Connemara, tot i que ca ser un viatge agredolç, on frisa per poder tornar quan la pandèmia el deixi viatjar.
I aquí és quan m'adono que en Jaume ha d'escriure aquest llibre de viatges per Irlanda, només llegint les poques planes que ocupen aquest capítol he tingut unes ganes boges de visitar tot el que em descriu.

La prosa neta, directa i honesta d'en Jaume ens porta segurament pel viatge més important que pot fer una persona: la vida amb tot el bo i el dolent que aquesta ens ofereix.

2 comentaris :

  1. Moltes gràcies per la ressenya. Els dies sense fi és un llibre personal i eclèctic, novel•la, dietari, reflexions, pintura d'un temps i del propi autor. Crec l'has llegit així i em satisfa. I sí, tard o d'hora tornaré a Connemara.

    ResponElimina
  2. Aquesta ressenya fa venir moltes ganes de llegir el llibre!

    ResponElimina