“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 14 de juny de 2021

TOT EL QUE EM CAL JA HO DUC A DINS

 

Tot el que em cal  ja ho duc a dins. Rupi Kaur

 

El que acostumeu a transitar per aquest bloc i les seves ressenyes, haureu vist que la poesia és un dels gèneres que menys he tractat. No és que no m'agradi, ans al contrari, m'encanta, però no hi entenc gens ni mica.


Però en menys de sis mesos he llegit, i portat fins aquí, dos poemaris d'una mateixa autora: Rupi Kaur. I crec que em repeteixo si dic que els poemaris d'aquesta autora escapen dels límits de la poesia i entren en el terreny d'aquelles lectures que no necessiten etiquetes per la complexitat que suposa encasellar-les en una sola disciplina. I he de repetir-ho perquè per segona vegada m'he trobat que el que llegia era molt difícil d'etiquetar dins d'un gènere.

Igual que en 'el sol i les seves flors', trobem poemes d'una brevetat extrema, dos versos, a vegades ni això… Clar que n'hi ha de més llargs, però són els menys.
Aquest poemari està dividit quatre parts: ment, cor, descans i desperta. En els que la poetessa toca temes tan durs com la depressió, l'ansietat, abusos… Parla de problemes mentals, de sexe, d'autoestima.. i ho fa sense vergonyes i falsos pudors. Torna a empoderar a la dona i a parlar de temes femenins i feministes.

Rupi Kaur tornar a acompanyar els seus poemes amb il·lustracions fetes per ella mateixa, d'una simplicitat absoluta en el traç, però d'una tremenda força visual. El contrapunt necessari i indiscutible a les seves paraules. Segueixo admirant la seva facilitat per dir tant amb tan pocs mots:

'sóc la cambra més fosca de la meva vida'



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada