EL SOL I LES SEVES FLORS

 

És la primera vegada que m'atreveixo a ressenyar un llibre de poesia. I és que, tot i ser un gènere que m'encanta, no hi entenc ni mig borrall. Espero que sapigueu perdonar-me l'atreviment.  

'El sol i les seves flors' s'escapa dels límits de la poesia i entra en el terreny d'aquelles lectures que no necessiten etiquetes per la complexitat que suposa encasellar-les en una sola disciplina. Els seus versos, curts i punyets com dagues clavades al bell mig del cor del lector, formen com petits capítols d'un tot, que tampoc m'atreveixo a classificar com a novel·la, perquè no ho és, però que escapa dels límits de… de tot.

Rupi Kaur concep aquest poemari 'com un llarg poema, una unitat indissoluble' i en ella ens parla d'un procés de superació i aprenentatge personal. Dividit en cinc parts que semblen voler reflectir els estadis o passos d'aquesta transformació: marcir-se, caure, arrelar, alçar-se i florir.

La poetessa ens apropa a temes tan colpidors com són: la violació, l'abandonament, el desamor o l'empoderament i el creixement personal. També veiem com reivindica les seves arrels hindús. O les seves reflexions i pensaments sobre temes com la immigració i la integració cultural dels nous vinguts; la dictadura de l'estètica encapçalada per la indústria de la bellesa, els rols de gènere o les reivindicacions feministes, molt present al llarg de tot el poemari.

Dues coses m'han cridat poderosament l'atenció, la falta de lletres majúscules al llarg de tot el poemari i els títols al final dels poemes com a senyes d'identitat de l'autora.

La majoria de poemes van acompanyats d'il·lustracions de la mateixa poetessa que són força representatives. Una edició acuradíssima a càrrec de l'editorial Empúries, que ha fet un treball preciós i que ha comptat amb una traducció de luxe a càrrec de la Bel Olid que he llegit d'una tirada i que he rellegit pel plaer de tornar a endinsar-me en les paraules i els sentiments de la Rupi Kaur.