“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 18 de novembre del 2019

VAM SER NOSALTRES



Aquest llibre va ser una recomanació de la seva editora a la Fira Indilletres que és a celebrar a La Bisbal d'Empordà el passat més de juny i sempre agrairé haver-li fet cas. És una lectura colpidora, reveladora, trista però amb un punt d'esperança… d'aquells llibres que et remouen i et fan sentir, que fan que prenguis partit pels seus personatges.

 'Vam ser nosaltres' ens explica la història de la Nahid des del moment que rep la dura notícia que li queden pocs mesos de vida: un càncer massa agressiu s'ha instal·lat en el seu cos. És una dona jove, té quasi cinquanta anys, que es rebel·la contra la notícia que els doctors li donen, que es regira contra la seva vida —que no ha estat precisament un camí de roses— i per sobre de tot es remou contra l'Aram, la seva filla.

És la mateixa Nahid, en primeríssima persona, qui ens anirà relatant el seu pressent, com encararà el seu, presumible, breu futur i ens explicarà com va ser el seu terrible passat. Viu a Suècia des de fa quasi trenta anys, però ella és iraniana, va arribar al país nòrdic com a refugiada política amb la companyia d'en Massod, el seu marit, i la petita Aram. Fugien d'un Iran en mans dels aiatol·làs, on les seves vides corrien perill. On deixen enrere la família, la pèrdua d'un dels seus millors amics i de la seva germana petita, la Noora, morts durant una revolta estudiantil, en la que ella va ser apressada.
El tema dels immigrants, dels refugiats polítics, de la gent que ha de començar de nou lluny de casa seva serà el rerefons que ens acompanyarà al llarg de tota la  novel·la.

La Nahid està cansada de lluitar, ho ha fet tota la seva vida, i està furiosa per la seva malaltia, amb el personal de l'hospital, amb la seva existència, amb el món sencer i especialment amb la seva filla a qui estima amb bogeria, però no li sap demostrar. La relació entre totes dues acostuma a ser tensa, la Nahid ho provoca; la dues han tingut les seves pròpies lluites, han hagut d'aprendre a sobreviure en ambients hostils, però sembla com si la Nahid li reclamés quelcom a la seva filla. Ella adora l'Aram, però detesta ser mare. Contradictori? Poder no tant. Però trobarà un motiu per lluitar, renéixer un cop més de les seves cendres i plantar cara a la malaltia i a la vida: serà àvia i vol viure el temps suficient per veure la carona a la seva neta.

A través dels records de la Nahid veurem el paisatge iranià, la seva sorra omnipresent; sabrem del paper de les dones en les revoltes, ella era un activista convençuda, una estudiant de medicina; ens assabentaran del problema de moltes dones iranianes: la submissió als seus marits qui moltes vegades són violents amb elles; coneixerem la seva família: la mare, el pare sempre malalt i molt més enamorat de la seva dona que ella d'ell i les seves cinc germanes. Coneixerem a en Massod, el seu exmarit i pare de l'Aram, que ja és mort. Ens farem un fidedigne retrat de qui és la Nahid, d'on bé i on pren anar, i coneixerem la història recent de l'Iran, així com la problemàtica dels refugiats polítics. Els seus records van endavant i endarrere en el temps: d'Iran a Suècia.
Podem dir que l’autora crea dues línies temporals ben diferenciades que a la vegada ens marquen les dues trames de la novel·la: la relació de la Nahid amb la seva malaltia i especialment amb la seva filla, a Suècia en l'actualitat. I la vida de la protagonista al seu país d'origen amb les revoltes iranianes com a teló de fons. El transit entre les dues línies temporals és suau, llisca d'una manera natural fent que el lector sempre sàpiga on es troba.

La Golnaz Hashemzadhe ha creat un personatge potent, amb una força brutal, una personalitat complexa que va creixent i ressorgint a mesura que la trama avança. Una dona a qui a vegades voldries escanyar, però a qui entens i amb qui acabes empatitzant, el seu dolor és immens i l'autora sap fer-lo arribar al lector, que acaba patint amb ella. 


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada