Hi ha llibres que et criden tan bon punt els veus i això és
el que em va passar amb aquesta novel·la quan el seu editor me la va oferir.
Només pel fet que era una recomanació seva, és algú a qui admiro per la feina
que fa, que fan tot l'equip editorial, ja me l'hagués quedat, però reconec que
la portada em va captivar. Aquesta criatura amb un peix a la mà que mira a
terra, és una imatge tan dolça que no et pot deixar indiferent.
Sabina Berman
situa la seva trama en un petit poble mexicà, Matzatlán, on arribarà l'Isabelle
per tal d'heretat l'empresa familiar: Atunes Consuelo. Quan Isabelle
arriba a la casa familiar desconeix que a més del negoci hereta un ésser humà. Una criatura
asocial, esparracada i que no sap parlar: la Karen.
La Karen, tot i tenir ja cinc anys, viu
al soterrani de la casa, no ha conegut l'afecte de les persones i es menja la sorra de la platja. Isabelle
intueix que la nena és la seva neboda i pren com a missió civilitzar-la. Tasca
gens fàcil i és que Karen és una nena autista, tremendament intel·ligent per a unes
coses i molt però que molt maldestre per a altres. I és que com molt bé diu la
seva tieta, la Karen té capacitats diferents que poden portar-la a l'èxit més
espectacular amb la mateixa facilitat que al fracàs més estrepitós.
Reconec que em vaig enamorar de la Karen tan bon punt la
vaig conèixer. És ella qui, en primera persona, ens anirà desgranant la història
de la seva vida, sempre íntimament lligada a la de les tonyines. La Karen
aprendrà les habilitats bàsiques per desenvolupar-se en un món predeterminat
per uns altres. Estudiarà Zoologia i arribarà a ser l'empresària més important
de la pesca de tonyina. Ens mostrarà les seves dificultats per
entaular relacions amb les altres persones, per percebre el món com ho fa la
resta de mortals. Tot i que li costa reconeixes com una humana, bussejarà entre
els peixos del mar i els humans que l'envolten per comprendre el seu lloc al
món
La Karen es convertirà en una dona
profunda, interessant i plena de vida, que aportarà un gra de sorra a
l'estandarditzada forma que tenim de veure les coses. Perquè el ser
discapacitat no implica no ser capaç de fer coses, de complir somnis, de deixar
una empremta en el món. I això és quelcom que tan ella com la seva tieta tenen
molt clar. La Karen és capaç de fer tot el que es proposi, només que al seu
ritme i a la seva manera, que no té per què ser la nostra.
Sabina Barman
té una prosa senzilla i àgil, directe i de vegades quasi poètica que reflecteix
a la perfecció la manera de ser de la Karen.
«La noia que va bussejar dins el cor del món» és
una història entranyable, d'aquestes que es queden amb tu i vols que
t'acompanyin, perquè són especials, perquè marquen, perquè t'arriba a l'ànima.
Poder si que hi ha fragments sobre la pesca de les tonyines que poden fer-se un
xic pesats, però paga la pena llegir-los per tal de gaudir del llibre.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada