CANÇÓ DE LA PLANA

«Cançó de la Plana» és la primera entrega de la Trilogia de Holt escrita per l'autor nord-americà Ken Haruf. És el primer que llegeixo de l'autor, però ja us dic que no serà l'últim, és més, abans de començar a escriure aquestes línies m'ha arribat «Capvespre» obra que segueix aquesta.

Ens situa a Holt, una petita població de Colorado, on anirem coneixent als seus habitants i el dia a dia de les seves vides: en Tom Guthrie un professor d'institut que viu amb els seus dos fills, en Ike i en Bobby, a qui la seva dona acaba d'abandonar; la Maggie Jons, també professora, que viu amb el seu pare malalt; la Victoria, una adolescent embarassada a qui la seva mare fa fora de casa; o els germans McPheron, dos vells grangers que viuen dedicats al bestiar; i com no, el poble de Holt, que és un personatge més. Gent senzilla amb vides aparentment senzilles.

Les vides de tots ells les anirem coneixent capítol a capítol i veurem com van entrellaçant-se al llarg de tot el llibre. I és a través d'aquest personatge, les vides dels quals anirem coneixent capítol a capítol —no són els únics que surten, però si els principals— que l'autor ens enfronta a sentiments tan punyents com la solitud, la tristesa o el desemparament i ens mostra com aquestes emocions els ajuden a crear noves aliances i relacions inesperades, per diferents i estranyes, que poden fer donar un tomb a les seves vides.

Podeu pensar que estem davant d'una novel·la plana, però no és cert, «Cançó de la Plana» és un llibre polièdric que té tantes arestes i cares com personatges i surten. I és, precisament, la seva senzillesa d'argument; la seva prosa lliure d'artificis i floritures, sòbria i aparentment, creieu-me que només aparentment, senzilla el que captiva al lector, perquè cada plana del llibre traspua emocions. És una novel·la plena de ràbia, de soledat, de tristesa que conviuen amb l'amor i la bondat.

Dit així pot semblar que estem davant d'un llibre trist, ans al contrari!, és una història emotiva, tendra, colpidora, amb una força brutal i que en cap moment cau en el sentimentalisme i la llàgrima fàcil, però que sí que és punyent i deixa empremta en el lector.

La prosa d'Haruf  és parca en recursos estilístics i en girs narratius; els seus diàlegs són austers, com parcs i senzills són els seus personatges; i amb una habilitat especial per mostrar-nos els sentiments i les misèries de l'ànima humana, com he dit abans, sense dramatismes, però fent que el lector es posi en la pell dels personatges i que durant gran part de la novel·la tingui un nus a l'estómac.

Les seves descripcions són ràpides, no s'entreté a descriure'ns paisatges o personatges, però ens dona la informació necessària perquè com a lectors els visualitzen.

«Cançó de la Plana» és un llibre que deixa marca, que aconsegueix que els habitants de Holt ens acompanyin molt més enllà de les pàgines on viuen, que segueixin al nostre costat molt de temps després d'haver tancat el llibre.

Cent per cent recomanable, i us aviso que un cop acabeu «Cançó de la Plana» frisareu per llegir «Capvespre».