“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 14 de gener de 2019

NO ES TIEMPO DE PEROS




No és la primera, ni serà l’última, lectura que em fa plorar, però reconec que el desassossec que vaig sentir ahir a quatre capítols pel final em va fer arribar odiar al seu autor i per poc fa que no acabi el llibre, no pas per falta de ganes, aquelles alçades de la pel·lícula el que més volia era saber com acabava, sinó per falta de concentració, l’estocada va ser forta. Però no avancem esdeveniments.

 «No es tiempo de peros» és l’última entrega de la trilogia protagonitzada per l’inspector Marcial Lisón i la seva companya, Zoe Ochoa. Tot i que pròleg ens fa un resum de les dues entregues anteriors, especialment d’«Inspector Solo» d’una manera brutal i esfereïdora, fent que el lector pugui endinsar-se en aquesta nova entrega sense gaire por a perdre’s res. Tot i que jo, seguin les meves ‘bones’ costums, no vaig respectar l’ordre i vaig començar pel segon llibre, us recomano que llegiu la trilogia en ordre —«Muertes de sobremesa» «Inspector Solo» i «No es tiempo de peros»— No perquè els llibres no es puguin llegir independentment, que es pot, sinó perquè val la pena conèixer l’essència de la història, i especialment a Marcial i la seva galga Sola, des de l’inici. Perquè no us passi com a mi i tingueu que corre a llegir les novel·les anteriors perquè us moriu de ganes de conèixer més al protagonista i les seves circumstàncies.

Tenia moltes ganes de saber el desenllaç de la història de l’inspector Lisón. I no m’ha defraudat gens ni mica. David Jiménez, ‘El Tito’ ha escrit un final brutal, i o només parlo del final de la trilogia, si no també del final de la novel·la. Però, anem per parts.

Ens trobem als personatges que ja vàrem anar coneixent a les dues entregues anteriors, poques sorpreses en aquest sentit. Uns personatges que han evolucionat, que són molt més rodons, especialment el de l’agent Zoe Ochoa, qui fa un canvi radical després dels successos viscuts a «Inspector Solo», sent, ara, molt més dura, més propera a les formes poc ortodoxes d’en Marcial i lluny d’aquella noia tímida i assenyada que era el contrapunt perfecte pel seu company.
Lisón ja no és inspector, a l'haver demanat una excedència després del fatídic final d’Unai Miralles; ell també ha canviat: ara és més fosc, està molt més tancat en si mateix i el seu dimoni interior es presenta molt més agressiu; només Sola treu la seva part més humana; al costat de la galga es transforma.
He de dir que una de les noves incorporacions, un secundari molt secundari, en va robar el cor: l’inspector de la científica, Mario Brey i la seva peculiar manera de pronunciar les “s”. La descripció que l’autor fa d’ell, és quant a poc peculiar i força coneguda per la majoria dels mortals.

L’autor, a través de seixanta-sis capítols, ens anirà explicant les investigacions en curs que duen al departament d’homicidis de Cartagena; la investigació paral·lela que portant a terme Marcial i Zoe, per diferents motius i la relació personal de tots dos, molt diferent de la que ens tenien acostumats. Amb breus pinzellades al passat per ressituar tota la història.
Un dels grans encerts de David Jiménez, és saber mantenir la tensió narrativa al llarg de tota la trama, augmentant-la capítol a capítol i fent que el lector segueixi enganxat a les pàgines de la seva novel·la.
La ciutat de Cartagena torna a jugar un paper força important, tornant a ser un protagonista més d’aquesta trilogia. Una ciutat de qui l’autor ens mostra les seves llums i, especialment, les seves ombres.

I arribem al final. Un final inesperat de totes totes, que no veus venir fins que no t’hi trobes al bell mig. Sorprenent i brutal. I el que més m’ha agradat és que no és un final tancat. David Jiménez deixa una porta oberta a poder tornar a recuperar els personatges de Marcial i Zoe. Entenc que com a autor tingui la necessitat de deixar-os descansar, d’engrescar-se en altres projectes, que pel poc que sé seran tan brutals com aquest; però com a lectora desitjo que més d’hora que tard torni a donar vida al tàndem Lisón-Ochoa.

Una lectura més que recomanable on la corrupció, les drogues, la prostitució, policies amb pocs escrúpols i, especialment, els morts transiten per les seves pàgines. Planes on la ràbia i la venjança seran els motors que mouran als seus protagonistes i marquen les seves decisions, no sempre encertades.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada