ET DIRAN QUE ÉS L'ATZAR

Feia molt de temps que una novel·la tan curta, amb prou feines cent cinquanta planes, em feia sentir tant, em removia d'aquesta manera i em deixava un gust tan agredolç en acabar-la.

La Núria Queraltó m'ha fet plorar i enrabiar; ha despertat els meus instints més baixos mentre aconseguia que volgués abraçar i estrangular quasi al mateix temps. M'ha obert els ulls a una realitat tan propera i tan llunyana com és un segrest; m'ha fet viure el dolor i la impotència que les víctimes deuen sentir.

Al mateix temps m'ha apropat a un món molt desconegut per a mi, el del manga, en la seva versió més violenta; i ho fa a través d'"Elfen Lied" obra que desencadenarà la tragèdia que ens explica a la seva primera novel·la: «Et diran que és l'atzar»

Poc més puc dir sense desvetllar parts importants de la trama, però sí que us puc avançar que en tant poques pàgines, l'autora, ens parlarà de temes tan punyents com el de la privació de la llibertat, les supersticions, els traumes infantils i el paper dels pares en l'educació i el desenvolupament dels fills com a persones adultes, els principis o la falta d'ells.

I que ens acosta a la barbàrie més absoluta i a la denigració total de l'ésser humà amb pinzellades de la delicadesa més sublim com són les pintures de Gustav Klimt.

Que hi veurem clares referències a la literatura i al cinema de terror; a obres com Psicosis Pigmalió

A «Et diran que és l'atzar» ens trobem davant d'una història fosca i opressiva explicada a través d'una trama molt ben lligada on no hi manca n'hi sobra res, amb uns personatges ben perfilats i unes situacions creïbles per més esgarrifoses que ens puguin semblar.