“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 13 de setembre del 2018

NO DIGUIS RES



«No diguis res» és la segona novel·la que Raquel Gámez Serrano publica amb Llibres del Delicte. Sí a «A la seva pell» ens apropava al món dels centres penitenciaris i no ens deixava indiferent amb el relat que ens feia, aquesta vegada, la Raquel, ens porta un thriller psicològic d'alt nivell, en el que ens parlarà de relacions, sensacions i sobretot de sentiments.

 Partim d'una narració lineal en el temps, que ens explica la vida de parella d'en Jan i l'Edit; els anirem coneixent en el seu dia a dia, en les seves relacions de família, de parella, d'amistat, veïnals..., i a més a més comptaren amb petites explicacions, que fent salts enrere en el temps, ens aproparan més a la parella protagonista. Així anirem sabent dels seus anhels, els seus desitjos, les seves respectives feines, famílies i el seu peculiar caràcter.

Un dels punts més forts de la novel·la, per goig meu, són els personatges, tant la parella protagonista com tot l'elenc de secundaris, alguns d'ells de luxe com la padrina o la senyora Palou. El retrat psicològic que l'autora ens fa d'Edit, Jan o Demian és tan potent, tan fort..., que ens permet creure que coneixem a la perfecció als personatges. I dic que ens ho creiem, perquè el cert és que tant Edit com Jan ens enganyaran fins al final; i ho fan ells, com a personatges amb vida i entitat pròpia i no pas l'autora, que si bé ens pot despistar una mica, en cap moment ens enganyarà.

Un dels temes que toca l'autora és el de la problemàtica de les adopcions. I quan parlo de problemàtica no només em refereixo al fet que costi horrors adoptar en el nostre país fent que qui es decanti per aquesta opció hagi d'acabar marxant fora de les nostres fronteres. En el cas de Jan i Edit van fins a Ucraïna on sembla que ho tindran més fàcil per aconseguir un nen de curta edat, el que no sabíem és que els enganyarien i els ocultarien que aquell rebonic nen de cabells rossos tenia un problema.
Un altre dels temes és el de la maternitat en el més ampli sentit de la paraula, des del desig de ser mare al preu que sigui, a les depressions en què Edit cau perquè ho aconsegueix, al tracte i cura dels fills. Posant en relleu les diferències que poden, i no haurien de, haver entre el fill adoptat i el biològic. Els dos temes van íntimament lligat, ja que un porta a l'altre.
L'obsessió d'Edit per ser mare, barrejat amb un episodi dolorós del seu passat, la portarà a desbarrar i viure en un món imaginari fet a mida per a ella.

Clar està que el tema principal és, com deia abans, el de les relacions. Especialment les familiars. A mesura que anem coneixent a la parella veurem el pes i la importància que tenen els conflictes que en el passat no es van resoldre, i aquí poder el més "perjudicat" és en Jan. Mentides, mitges veritats, secrets de família, situacions no resoltes perquè és millor ignorar-les, fer veure que no existeixen, que marcaran la vida de la parella i de tots els que els envolten.

Agraeixo enormement a la Raquel Gámez que faci sortir, encara que sigui de resquitllada a la Gala, l'educadora social. Els que hàgiu llegit «A la seva pell» sabreu de què parlo i els que no ho heu fet ja esteu tardant.

«No diguis res» és una lectura potent, d'aquelles que no pots deixar anar, que necessites seguir avançant per saber com dimonis es resoldran les diferents situacions. Una lectura que ens provocarà una fuetada punyent i dolorosa de sentiments: tendresa, incredulitat, ràbia, por, esparver, empatia.... Sentiments i sensacions que s'aniran superposant i trepitjant mentre avancem en la lectura. I que ens proporcionarà un final brutalment sorprenent, d'aquell que no t'hauries imaginat mai, però que quan el llegeixes, i mires amb retrospectiva el que ja has llegit, veus que és el final rodó a una història que ha començat tenint un munt d'arestes.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada