Feia temps que tenia pendent llegir a en Jesús M. Tibau, a qui fa anys
que segueixo en els seus blocs i amb qui havia participat, i gaudit de valent,
amb els seus «jocs literaris».
Quan Pagès va publicar l'accèssit del 28è Premi Literari de Novel·la Breu
"Ciutat de Mollerussa", amb aquesta atraient portada ja no vaig
tenir excusa per retardar-ho més.
El llibre està estructura amb capítols que es
doblen i separen en el temps, acaballes del segle XX i mitjans de la dècada
dels setanta; amb un mateix protagonista, en Jordi, adult i infant,
que es presenta i a qui ens presenten. Dualitat de narradors — en primera
persona quan ens trobem al segon capítol (1975-76) d'aquest desdoblament i a
qui ens presenta de forma omniscient en el primer capítol (1999-2000)— que a través
de la prosa càlida de l'autor ens acosta a la realitat, actual i passada, del
protagonista.
En Jordi era un nano solitari
introvertit, callat, a qui els caps de colla no escollien a primera instància,
invisible a ulls de molts; amb una fantasia desbordant i una capsa de tresors
que obre de tant en tant. Amb un calaix ple de vols perduts: aquelles ocasions
en les quals hauria d'haver fet..., i no va gosar, en les que hauria d'haver
dit..., i va callar; un munt de moments i ocasions perdudes que ja mai
tornaran. Arrossega un sentiment de culpabilitat que no és real.
A cavall entre Cornudella de Montsant on passa la
infantesa i l'adolescència i Barcelona on viu d'adult, en Jordi
no es trobarà mai sol: en Jenis, un peculiar personatge, o la Nati,
una cambrera, sempre acudiran al seu rescat; el primer amb aquelles frases que
ell mai gosaria verbalitzar, la segona empenyent-lo a fer allò que ell mai
s'atreviria a fer. I pel mig la Llum, la seva germana dotze anys més
jove que ell, qui cuida d'ell com si fos una mare.
I en mig de la història d'en Jordi trobem els tresors,
quatre capítols que es diferencia dels altres per estar escrit en segona
persona, per tenir títol i per ser veritables tresors narratius.
Una novel·la curta, densa en sentiments i sensacions,
escrita amb una prosa delicada i suau que convida al lector a endinsar-se en la
vida d'un xiquet que creix sense estar preparat per fer-ho.
«Si veus que se t’ofega la vida, fes-li el boca a boca»
No sabia que havia tret una altra novel·la. Anotada!
ResponEliminaNo he llegit mai res del Tibau, i ja comença a ser hora.
ResponElimina