HNEGRA

«No hay en nuestro idioma una palabra para ti, mujer sin nombre. Tu hijo a muerto y ha desaparecido tu condición de madre.»(Hore  Shakul de Paula Iwasaki)

Des de fa un parell d'anys m'he anat aficiona'm als llibres de relats, un tipus de lectura a la qual abans poc cas, per no dir gens, havia fet i que a poc a poc s'ha anat fent un lloc entre les meves lectures. Una de les coses que més m'agrada d'aquests tipus de llibres és que em dóna l'oportunitat d'apropar-me a veus narratives que fins al moment m'eren desconegudes, fent-me descobrir escriptors i escriptores que acaben per fer-se un lloc a les meves lleixes.

Amb «HNegra» troben vint-i-dos relats escrits i protagonitzats per dones. Vint-i-dos relats curts, acompanyats, cada un d'ells, per una il·lustració. Un binomi que resulta d'allò més atractiu. Parlo de vint-i-dos relats... i això no és ben bé cert del tot, per ser exactes hauríem de parlar de vint-i-un relats i un poema, tots ells negres, molt negres i brillants, sobretot molt brillants. No hi ha un de sol que et desencisí, ans al contrari. I a tot això cal sumar-hi un pròleg de Fernando Marías, responsable que puguem gaudir d'aquesta joia literària. Marías obre el seu escrit amb una frase impactant, treta d'una gran pel·lícula «Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto»:

«—No dispares...Solo soy una puta...»

I a partir d'aquí ja només ens queda endinsar-nos en la lectura del pròleg, seguir amb els relats i el poema que conformen l'antologia «HNegra». Una de les premisses que tenien les autores era que les seves protagonistes no podien ser ni policies ni membres de la justícia, veurem com el paper de la dona canvia radicalment, ja no trobem femmes fatales, ni dones desvalgudes de qui tothom s'aprofita i el que trobarem serà tota una amalgama de dones malvades, detectius, dones de la neteja un xic peculiars, víctimes d'assetjament i violència de gènere que es revolten contra la seva situació i s'arriben a prendre la justícia pel seu compte, ments brillants i perverses... Un altre de les peculiaritats que m'ha cridat l'atenció és que la majoria dels relats estan escrits en primera persona.

Al plaer de llegir autores que formen ja part de les meves imprescindibles, com són, Rosa Ribas, l’Empar Fernández, l’Anna Maria Villalonga i la Susana Hernández, s’ha sumat el de conèixer a unes altres autores, moltes de les quals seguiré de ben a prop. 

Com a tot llibre d’aquestes característiques hi ha uns relats que agraden més que altres, tot i que repeteixo que cap d’ells ha deixat d’agradar-me, ni un sol pot ser considerat de mediocre o no tan bo... com sol passar en altres reculls. A mi els cinc que més m’han impactat han estat:

«Brindis» Rosa Ribas

«Historia de una muerte» Clara Peñalver

«Regalos»Valeria Correa

«Un euro de gasolina y una botella de plástico» María Zaragoza  

«Hore Sakul» Paula Iwasaki.

«Pero el extintor lo mató. No yo, el extintor. Un imbécil con buenas intenciones y un extintor.»( Un euro de gasolina y una botella de plástico de María Zaragoza)