DES DEL BALCÓ

«Havia entès que dir la veritat feia vergonya[...], les penes que fan vergonya es millor no verbalitzar-les.»

Fa tot just dos anys que vaig acabar de llegir la primera novel·la de Teresa Muñoz. Just fa uns dies que he acabat la seva segona obra, «Des del balcó». I aquell pressentiment que vaig tenir en llegir «Com si fos ahir», s'aferma en mi: estic davant d'una autora que promet i molt. Si aquell primer llibre em va atrapar entre les seves pàgines, aquest segon encara em reté en elles. Tancar el llibre no ha estat passar pàgina de la lectura acabada, al contrari, ha estat anar recordant detalls, escenes, frases... d’aquesta; deixar reposar la història i anar recordant-la i assaborint tots i cada un dels matisos que en ella trobem.

Estructurada amb dinou capítols, precedits d’un pròleg. Cada capítol està dividit en dues parts, cada una d’elles pertany a una línia temporal: la infància i adolescència de la Quima, en l’època de la postguerra és la primera part de cada un d’ells; la segona ens transporta al present, amb l’Àngela que anirà desentrellant el passat de la seva mare per plasmar-lo en una novel·la, al mateix temps que intenta reorganitzar la seva pròpia vida, intentant superar la mort de l’Andreu el seu marit.

Teresa Muñoz ens fa un retrat molt real d'una època molt concreta. A través del personatge de Quima i les situacions, i sobretot en les circumstàncies, que li toquen viure, ens passejarem per uns dels barris més humils de Barcelona, el Raval i Ciutat vella; i per una de les èpoques més fosques i tristes de la història d'aquest país, la postguerra, amb la restricció de llibertats, de tota mena, que va suposar.

L'autora ens posa davant de la història d'una nissaga familiar en les que les grans protagonistes són les dones. Unes dones, que encara que moltes vegades elles pensin que no, són fortes, valentes i decidides; que s'enfronten a les diferents situacions que les envolten, al destí que sembla tingui ja escric; es regiraran i canviaran, a poc a poc, la seva vida, sempre a millor. I els dos clars exemples de tot axó són una mare i una filla: la Quima i l’Àngela.

Una narració intimista i dura, pels fets que ens relata, que ens colpirà, ens posarà la pell de gallina i ens convidarà a seguir llegint sense parar. Reconec que, llegint la història de la Quima, en més d’una ocasió se m'han humitejat els ulls, de vegades de pena, altres de ràbia i impotència.

Una trama molt ben treballada en la que Teresa va desgranant, a poc a poc, aquesta història familiar, i no serà fins a arribar al final que aconseguirem unir totes les peces, les del passat i les del present que donen sentit a la novel·la.

Tota la novel·la està impregnada d’una gran càrrega emocional, d’amors purs i verdaders de molt diferent índole: el de la mare pels seus fills, el de l'àvia pels néts, el fraternal, el passional o el prohibit.

Teresa Muñoz fa un homenatge a les persones que van viure en aquella època; un període de la nostra història del qual no s'ha parlat prou ni s'ha dit tota la veritat. Una època terrible que tots coneixem a través dels més grans de les nostres famílies: els que l'ha van patir. Un temps marcat per un règim que coartava qualsevol tipus de llibertat; mutilador i castrador, del que encara es tapen masses cosses i que es mereix que se l'hi faci justícia històrica, parlant-ne obertament, encara que sigui a través d'històries de ficció. La història que la Teresa ens porta, poder no serà real, però els fets i l'època sí que ho són.

Per a mi, un dels punts més forts que té «Des del balcó», són els personatges: reals, creïbles. Encara que el pes de la narració cau en els personatges de la Quima i l’Angela, es veuran acompanyades per secundaris de luxe com la malèvola Virtudes, tieta de la Quima; el poca pena d’en Tom, germà de la mare de la Quima i home de la Virtudes; el merstre, Esteve, que compleix la promesa que va fer a l’àvia de la Quima; en Julià, el veí que estimarà a la Quima com la filla que no tindrà; i en el present l’Hector, el veí amb qui l’Àngela comparteix balcó.

«Es va proposar que, per cada record que tingués d’una de les seves virtuts, intentaria recordar-ne algun defecte.»(pàg. 114)