“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 13 de març de 2017

TRES MINUTOS DE COLOR


«La ingenuidad del desgraciado es pensar que pronto dejará de serlo.»

Tres minutos de color de Pere Cervantes
Abans d'asseure'm a escriure aquesta ressenya, he hagut de deixar reposar la lectura uns quants dies. Pair-la a poc a poc. Anar recordant aquells passatges que més en van impactar, cosa no gens fàcil (o tot el contrari, segons es miri) quan el noranta per cent de la novel·la ho va fer.

«Tres minutos de color» és la tercera novel·la de Pere Cervantes, la primera que tinc el plaer de llegir. És una novel·la negra, sí. Però diferent, i en aquesta diferència està el gran encert de l'autor. Abans de posar-me a escriure he vist un vídeo de la presentació que es va fer en una llibreria de Castelló, on  l'editor, Gregori Dolz, venia a dir que és d'aquestes obres que el lector acaba adorant o avorrint; sincerament dubto que cap lector de novel·la negra pugui avorrir-la. Els adjectius per qualificar l'obra de Pere Cervartes se’m queden curts, només diré que atrapa el lector entre les seves pàgines de manera irreversible, que un cop has entrat en la història no podràs sortir-ne fins a diversos dies després d'haver finalitzat la lectura.

És complicat parlar del llibre sense estripar la trama, i és que per poc que diguis segur que comptes massa. Intentaré no dir més del que és estrictament necessari. Està dividit en 54 capítols que composen les tres parts del llibre.

A la primera part ens presentarà per una banda l’ investigació policial, i per altre a tots els personatges, ens donarà els trets diferencials de cadascun d'ells, en especial dels tres protagonistes: Coque Brox, un inspector de la policia nacional, marcat per la seva vida personal: té acromatòpsia (veu la vida en blanc i negre); arrossega el dolor per la pitjor pèrdua que pot suportar l'ésser humà, la mort del seu fill; conviure amb els nombrosos intents de suïcidi de la seva exdona i amb el silenci de la seva filla adolescent, que no vol saber res d'ell; i per si tot això fos poc, està investigant, sense tenir el permís dels seus superiors, la desaparició del seu company i amic, Palma, de qui fa mesos que no se'n sap res.
Oliver: Company de pis de Coque, addicte als vídeos jocs i en especial World of Warcraft, que li permet amagar-se i evadir-se d'un món real que no l'hi agrada gens. És forense de l'hospital Clínic de Barcelona i company de feina i amic de Nadia, una cardiocirujana que treballa al mateix hospital. Tots dos han tingut coneixement de les ECM (experiències properes a la mort) que els han marcat d'una manera o altra. Nadia ho ha fet a través de l'experiència d'un dels seus pacients i Oliver amb successos ocorreguts a la sala de necròpsies i als que en principi no ha donat importància, més enllà de l'ensurt que li van causar.
El final d'aquesta primera part és brutal, impactant, d'aquells que deixen sense alè al lector i l'esperonen a seguir llegint sense parar.
A la segona part la història farà un gir inesperat i espectacular, que ens donarà les claus del desenllaç de la trama, que trobarem a la tercera part.

L’autor situa la trama a la Barcelona, entre el sis d’agost i el tretze de setembre del 2004; en una ciutat molt diferent de la que coneixem ara. On el cos de la policia nacional viu els seus últims dies com a cos de les forces de l’orde públic, majoritari a la comunitat autònoma, els mossos estan a punt d’agafar el relleu, i el futur dels integrants del cos és incert. Sense deixar de banda l'essència d'una bona novel·la negra, la crítica social: corporativisme en les classes altes que emmascaren tèrbols assumptes; corrupció; prostitució amb menors ...

«Tres minutos de color» està escrita des de les entranyes, des de dins; per remoure la consciència del lector, per fer-nos replantejar un seguit de coses i situacions. Amb un final rodó on veurem que totes les trames obertes conflueixen en una i va tancant tots els fronts oberts. Res queda a l’atzar, tot està planificat d’una manera magistral.

Gairebé tres-centes cinquanta pàgines, de les que no descartaria ni una sola coma. On no abunda la palla, al contrari, on cada paraula i cada frase són necessàries per anar entenent l'entramat de la història. D'una trama, que a la pàgina 178 farà un gir tant brutal com inesperat, i que ens donarà la raó de ser tant del títol escollit, com de la impactant i enigmàtica portada del llibre.

«El reloj del vehículo marcaba las 2.22» (pàg. 178)




2 comentaris :

  1. Com el tinc a casa llegiré la ressenya una mica per sobre, no fos cas :))
    Compartim lectures, encara que vaig amb retard.

    ResponElimina
  2. He llegit moltes coses bones sobre aquest llibre, me l'apunto, i faig com Jomateixa, només amb la primera part de la teva ressenya ja m'he animat.

    ResponElimina