L'HOSPITAL DELS POBRES

Autor: Tània Juste
Editorial: Columna (3ª edició 2015)
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 331
Gènere: Històric
Sinopsi: Barcelona, finals del segle XIX. L’hospital de la Santa Creu agonitza dins els vells murs medievals que li han donat aixopluc durant cinc segles. La ciutat s’està expandint més enllà de les seves antigues muralles gràcies al pla de l’Eixample. El nou segle empeny els anhels d’una nova generació de metges i artistes que volen situar el país al nivell més alt d’Europa. Plegats faran realitat el somni d’un nou hospital per als pobres de la ciutat, on la ciència i l’art es donaran la mà magistralment.
Metges i aspirants, dones pioneres, artistes i deixebles…una novel·la on els personatges proven d’aixecar la seva felicitat al temps que ho fan els murs dels pavellons modernistes del nou Hospital de Sant Pau.

<<<>>>

 « Allà quedaven noms i cognoms, no només casos, sinó lluites i derrotes personals contra la malaltia, a favor de la vida .»

L’Hospital dels pobres és una novel·la coral en la qual veiem com transcorre l’amor i la passió de tots els personatges vinculats, d’una manera o altra, a l'hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. Hi veurem passar metges, aspirants a ser-ho; dones intrèpides i agosarades, per la seva època, que volen fer medicina —i ho aconseguiran— o que després de molts anys d’estar al servei de la família del Doctor Rovira, volen ser infermeres —i també assoliran la seva fita—; artistes i arquitectes.

Personatges ficticis que es barregen amb personatges reals, que varen tenir un pes important a la història, no només de l'Hospital, sinó de la ciutat de Barcelona: metges com els Doctors Trueta o Corachan; artistes com Pablo Gargallo o Eusebi Arnau; l’arquitecte Domenech i Montaner.

Tot situat en un dels temps més convulsos per la ciutat de Barcelona, entre el 1892 i el 1939: passarem per la dictadura de Primo de Rivera durant el Regnat d’Alfons XIII; la presidència de Macià a la generalitat; la proclamació de la República Catalana per part de President Companys i acabarem amb l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Èpoques de canvis on molts dels protagonistes —els que encara queden vius— es veuen obligats abandonar la seva ciutat, el seu hospital, per poder trobar una vida millor.

Una època on era més important les aparences que els sentiments. On una dona soltera i embarassada havia de deixar el seu fill a la casa de la caritat si volia que el nadó tingués una mínima oportunitat. On se sostenien matrimonis insostenibles només per guardar les aparences davant les amistats; On les desigualtats socials eren abismals i on els pobres no tenien dret a somniar.
Un retrat més que fidedigne de la realitat d’una ciutat; de la burgesia catalana de l’època, dels seus comportaments i de les seves preferències. Tot en el marc de la construcció d'un dels edificis més emblemàtics de la ciutat: un hospital innovador, tant per la seva arquitectura com per la seva medicina i que era un hospital per la gent del poble, era l’hospital dels pobres.

És veritat que de seguida empatitzes amb la majoria dels protagonistes, al mateix temps que sents certa animadversió cap a altres. Personatges ben treballats, que coneixerem en totes les seves facetes, del primer al últim. El treball de documentació és impecable i vius quasi en primera persona el que passa al llarg de les més de tres-centes pàgines del llibre. Un llenguatge planer, senzill, que et condueix, plana a plana, a través de la vida i les inquietuds de tots els protagonistes. I tot això és el més gran dels encerts d’aquesta obra.

M’agrada’t i molt. Però... Sí, hi ha un però. M’ha faltat unes quantes planes més dedicades a la construcció del nou hospital, de com acaba el vell centre de la Santa Creu situat al carrer Hospital de Barcelona, com es fa aquest traspàs. Trobo que sobretot això, que per a mi podria ser una de les parts més importants del llibre, l'autora hi passa una mica de puntetes; a vegades ni això: ni tan sols hi passa. Si aquesta part estigués més extensa, encara que fos a canvi de sacrificar certes pàgines sobre la vida dels protagonistes — hi ha coses que es podrien suprimir sense deixar coix el llibre— seria una obra rodona.