“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 19 d’octubre de 2015

EL PAÍS DELS CREPUSCLES


Autor: Sebastià Bennasar
Editorial: Alrevès (2013)
 Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 203
Gènere: Negre
Sinopsi: Ha començat a arribar el fred a la Vall de Boí. I amb les primeres nevades també ha arribat un assassí implacable que va deixant cadàvers torturats i martiritzats a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. El comissari Jaume Fuster —un home que no té por de res— haurà de fer front a velles supersticions medievals al mig de la bellesa blanca de la vall, on tot torna, fins i tot els llops. Una novel·la que ens trasllada fins a un dels paratges més bells dels Països Catalans, en un ambient d’intensa gelor nòrdica passada pel sedàs mediterrani i la violència americana.

<<<>>> 

« Les coses de família es resolen en família .» 
És el primer que llegeixo d’aquest autor i ja puc avançar que no serà l’últim. La seva riquesa lingüística, m’ha captivat. Aquesta manera de fer-nos coneixedors de la manera de parlar de les Illes — encara que se m'ha fet un xic estrany—, barrejant-lo amb el català del principat, és enriquidor. Si deia que se m’ha fet un xic estrany és perquè l’acció transcorre a les terres de Lleida on ja de per si tenen una manera característica de parlar, i veure aquest deix de ses Illes a la vall de Boi... doncs m’ha xocat.

El fet d’haver passat les vacances d’estiu en els indrets on transcorre l’acció també ha fet que en fos molt fàcil traslladar-me al lloc dels fets a mesura que llegia. Les esglésies i els pobles de Durro, Eril la Vall, Barruera, Boï eren molt fresques a la meva memòria. I encara que no hagués estat així, la manera que en Bennasar té de situar-nos als llocs ho hagués fet igual de fàcil: les seves descripcions són impressionants. M’ha costat poquíssim veure els llacs de Sant Maurici o la Ratera glaçats, quant a la meva retina encara el sol es reflectia a les seves aigües.

La descripció de l'ambient és impecable: la blancor de la neu, el fred d'estar a més de deu sota zero; les carreteres bloquejades; la falta de cobertura als mòbils. Sap trametre la pau que es respira en aquells indrets i al mateix temps parlar-nos de fets més inquietants com: la presència dels maquis; de bruixes i malediccions; contrabandistes o la d’un grup d’ecologistes radicals.

L’autor ens fa partícips de l’acció en tot moment. Escrit amb un narrador en primera persona, la veu del comissari Fuster, ens anirà conduint al llarg del treball d’investigació de l’equip de mossos, dels seus encerts i les seves errades, de com treballen contra corrent per poder resoldre el misteri de l'assassí que va deixant un reguerot de cadàvers per tota la Vall.

Al fet ja complicat d’escriure en primera persona, l’autor l’hi afegeix un altre: el de ser una novel·la coral. D’aquesta manera veiem els dos “jos” d’en Jaume Fuster: quan és ell qui parla, des del seu “jo” més intimista; i quan ens dóna la visió de la resta de personatges, que tenen un pes a la història, prou sòlid, per dir que també són protagonistes i no secundaris de luxe.

Els personatges, sense saber gran cosa d’ells, són propers, creïbles, gent del dia a dia. Des dels pastors de la Vall, a l'equip de mossos, a la gent de la fonda... passant pel narrador: el comissari Jaume Fuster; som gent a qui sentim propera, amb la que ens podem identificar moltes vegades. La manera com descriu les escenes costumistes fa que puguis sentir l’olor d’aquella escudella o com et revifa un glop de cafè calent després d’una travessa amb la neu fins a la cintura i a més graus negatius dels que vols imaginar.

Però no només de crims viu l’home i paral·lelament a les morts dels parroquians, l’autor ens parla d’uns altres temes de gran actualitat a la Vall: la reintroducció de la fauna autòctona. I ho fa a través de la, sempre mítica i llegendària, figura del llop. Aquesta, trama?, paral·lela és poder la que he trobat més feble, m’hagués agradat que li dónes una mica més de recorregut. Però no es pot tenir tot. Toca també el tema del contraban, un clàssic dels llocs fronterers; parla de problemes tan transcendentals com és la banda armada ETA i els seus robatoris d’explosius i armament.
I tot encabit a la trama principal, fet que fa que no ens desviem dels fets importants: els assassinats, ni un sol instant. La capacitat de Bennasar per parlar de tot el que li sembla interessant i no desviar-se de la seva trama és magistral.

És una novel·la trepidant que no dóna un descans al lector. Dividida en capítols curts, cosa que fa molt més lleugera la seva lectura, amb uns diàlegs creïbles al cent per cent. Amb una quantitat de sang i fetge més que considerable, unes descripcions detalladíssimes d'uns assassinats macabres, on no ens estalvia ni una coma.

3 comentaris :

  1. Hola, preciosa. M´ha cridat molt l´atenció. Sembla que l´arribada del fred em convidi a llegir aquest tipus de novel.les. Molt bona ressenya. Un petó.

    ResponElimina
  2. No només és perquè sento predilecció pels paisatges freds i a vegades inhòspits, en Sebastià Bennasar és d'aquells escriptors amb grapa, sap narrar i mantenir al lector atrapat. Tinc en el meu punt de mira tres o quatre llibres d'ell, i aquest n'és un.

    ResponElimina
  3. Estic majoritàriament d'acord amb el que expliques, però allà on tu hi veus virtuts, jo li veig defecte, en això de voler parlar de massa coses alhora en un centenar i escaig de pàgines. M'agrada que no et deixin respirar, però no posant-hi mil temes diferents i poc relacionats entre ells. Això Bennasar ho fa sempre, i és el que més li criticaria. Que se centri en la història principal i que ens faci gaudir com ell sap. El que passa és que, si no hi poses una mica de palla, sense les trames paral·leles els llibres li sortirien de 75 pàgines, i això és massa poc. Cal bastir les històries una mica més, i els seus llibres seran brillants, perquè la seva manera d'escriure ho és. A banda d'això, també ho vaig passar bé, i se'm va fer estrany el mallorquí al Pirineu.

    Ara estàs amb 'La peixera'? Caram, fosc i opressiu, però a mi em va agradar força, a veure què tal.

    ResponElimina