LA DONA DE GRIS

Autor: Anna Maria Villalonga
Editorial: Llibres del delicte
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 167
Gènere: Novel·la negre
Sinopsi: La dona no tenia cap atractiu especial. Ni alta, ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa gris. Amb un mocador al coll. Una dona com qualsevol altra i un home que l'assetja. Una persecució apassionant en una novel·la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l'interior d'uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta.

<<<>>>

“El rumors no sempre són certs. La gent inventa.”
“La mort és la cosa més negra que existeix. I el suïcidi, encara més”

Quant vaig començar a llegir el llibre, vaig comentar a una Xarxa social que m’havia enganxat des de les primeres pàgines, una amiga en responia: “és el que té l’Anna Maria”. No puc estar més d’acord amb ella. L’autora enganxa per la seva manera d’escriure. Els qui la coneixem de fa temps —sóc una gran seguidora de les seves ressenyes literàries, gràcies a les quals he llegit més d’un llibre, i dels relats que publica en el seu bloc— veurem en aquest llibre part de “l’ànima” de l’Anna Maria: les seves dèries, les seves inquietuds, les seves denúncies sobre una ciutat que estima, Barcelona, però que té moltes coses que no l’hi agraden.

Ens trobem davant una novel·la curta, poc més de cent cinquanta pàgines, concisa, i molt rica en matisos. Escrita amb un ritma àgil que et fa seguir llegint per esbrinar que passarà. Suggereix moltes més coses de les que ens explica; deixant-nos certa llibertat a la imaginació per acabar de tancar certes parcel·les com més ens agradi; no són importants per la trama, però sí que capten la nostra atenció. Amb un munt de referències cinematogràfiques al gènere. Un vocabulari planer, que tothom entén, gens enrevessat. Un narrador quasi omniscient focalitzat en el personatge: ho veurem i sabrem tot a través d’ell. Que passarà a ser un narrador en primera persona en els capítols tretze i catorze, on podrem llegir l’espècie de dietari que porta, escrit en una llibreta negre.

Un protagonista gris, anònim de qui ni tan sols sabrem el nom. No ens fa falta. Encara que sí que sabrem el dels altres personatges, alguns de molt secundaris.
Una persona que ha perdut el pare i la feina en poc temps, que s’ha tancat dins seu com una ostra. I de sobte... un mocador. Un mocador de coll, impregnat d’una aroma delicada amb tocs afruitats, que aconseguirà que torni a moure’s, que torni a sentir-se viu. El portarà a recórrer la ciutat de punta a punta. El farà comportar com un detectiu del gènere negre que tant l’hi agrada. Fins i tot en alguns moments se sentirà ridícul pel que està fent i pensant, però tirarà endavant.
Una caterva de personatges que veiem en el nostre dia a dia, gent normal que no crida l’atenció per res especial, gent grisa amb la qual ens creuem diàriament.
Personatges solitaris i marginals que pul·lulen per totes les grans ciutats.
Una seria de successos quotidians en els barris d’una gran ciutat. Ciutat que no anomena, però que dibuixa perfectament.

Una novel·la diferent, que creix a mesura que la seva lectura avança. Que no saps, ni tan sols el protagonista en té idea, cap on tombarà. Al començament pot semblar que no és negre, poder grisa —com els seus personatges— però acabarà sent d’un negre colpidor. Amb un alt component psicològic que ens portarà a conèixer l’interior del seu protagonista: les seves pors i les seves fòbies, els seus complexos —ni tan sols es pot mirar al mirall—. Un comportament quasi surrealista, enrevessat, poder fins i tot obsessiu, però que a mesura que el vas coneixent, que va creixent, el vas entenen més i més.