EL FRANCOTIRADOR PACIENTE

Autor: Arturo Pérez Reverte

 Editorial: Alfaguara

Idioma original: Castellà

 Idioma de lectura: Castella

Pàgines: 312
Gènere: novel·la negre
Sinopsi: Un encàrrec editorial posa a Alejandra Varela, especialista en art urbà, darrere  la pista d'Sniper, un reconegut artista del grafit, promotor d'accions de carrer al límit de la legalitat —algunes d'elles amb fatals desenllaços— de qui gairebé ningú no ha vist mai la cara ni sap on para. La recerca conduirà a la protagonista de Madrid a Lisboa, i d'aquí a Verona i Nàpols en el seu intent per desxifrar quin és l'objectiu al qual apunta la mira mortal del caçador solitari. El franctirador pacient és un thriller que apassiona, un formidable duel de intel·ligències, un joc al límit entre perseguidor i presa. Perquè el temps no és el més important quan queden comptes pendents.
"El Destí és un caçador pacient. Algunes casualitats estan escrites per endavant, com franctiradors amagats amb un ull al visor i un dit en el gallet, esperant el moment idoni. I aquell, sens dubte, ho era. Un de tants falsos atzars planejats per aquest destí retorçat, irònic, aficionat a les bromes pesades."

<<>> 

La meva relació amb l’obra de Reverte és una relació d’amor/odi; té llibres que m’han enamorat i altres que he avorrit des de les primeres pàgines. El cas d’aquest llibre és especial, no arribat a enamorar-me, però m’ha enganxat de valent tot i que no des de la primera plana, ha trigat una mica.

Reverte ha fet una magnífica feina de documentació i això es veu, poder inclús massa, a mesura que avances en la lectura. Alhora que la protagonista va visitant ciutats buscant a Sniper, podem passejar per elles en tot luxe de detall, endinsar-nos en els ambients més marginals, per on es mouen els artistes de l’art urbà i veure les seves obres.

Un llenguatge cuidat, al que ja ens té acostumats l’escriptor, però lluny de la prosa que acostuma a fer servir a les seves obres; podrien dir que fa servir un vocabulari menys “altisonant” del que acostuma.

Una narració quasi sempre en primera persona, directa, dura en moltes ocasions.

Punts on falla? En l’acció, per una novel·la d’aquest gènere n’hi ha poca. I l’intriga també ens queda en un segon terme. En la creació d’alguns personatges, entre ells el de Varela, que resulten poc creïbles, forçats o que queden orfes en mancar-nos informació. I això no és gaire habitual en Reverte.

Dit tot el anterior només en queda afegir que no, no és una de les millors obres de l’autor, però tampoc és la pitjor. Té algunes carències i veiem més la feina de documentació que ha fet per escriure-la que no pas l’acció que caldria espera, tot i això hi ha alguna cosa en ella, que va fer que seguis llegint fins al final, que tingués ganes de “veure” la cara de Sniper i saber qui és i com és.

A mi no m’ha decebut tant com pot semblar.