LA CARA B

«En què la cara A de la seua activitat era molt amable i que la cara B era molt lucrativa. Per això té el que té. Per això la seva dona viu com viu. I per això, l’animeta freda del seu fill pot jugar als escriptor.»

Ja fa temps que l’Esperança Camps ha passat a ser una de les meves autores de capçalera. Llibre a llibre —«L’illasense temps», «La Draga» — i relat a relat — “Ulleres de (pasta negra)” a  «Elles també maten» i “Helena 2016” a«Barcelona, viatge a la perifèria criminal» — la seva prosa m’ha anat guanyant paraula a paraula.

Ja veieu que «La Cara B» és la tercera novel·la que llegeixo de l’autora, i ja podeu imaginar que no serà l’última.

«La Cara B» ens parla d'un tema de sobres conegut per tots: la corrupció política al País Valencià. Dit així ens podria fer enrere per pur avorriment de sentir a parlar del tema, tot i que dels fets que ja a passa un temps, el cert és que tots recordem com dia sí i dia també els noticiaris obrien amb els fets que succeïen a València. Deixeu les idees preconcebudes de costat i endinseu-vos sense por en la seva lectura. Esperança Camps sap treure-li tot el partit possible, i més, a un tema massa suat. I ho fa amb el seu peculiar estil d'escriptura, amb la seva prosa àgil, divertida, irònica, punyent ..., que contribueix a augmentar que devoris el llibre gairebé d'una tirada. Creant una novel·la atractiva on no falta de res: assassinats, corrupció política, periodistes, espies, revenges, escriptors fracassats ... I per dur-ho a terme l'autora crea un elenc de personatges que posarà en joc de manera magistral.

Un dels punts que, a mi personalment, més m'atrau de tota la novel·la és el metaliterari. Que la parauleta no us faci enrere, ans al contrari. Veure l'exercici de l'escriptura comptat des de dins és de les coses més atraients que poden haver-hi en literatura: veure com es busca la inspiració en els llocs i les situacions més dispars, com es crea una trama o es treballen uns diàlegs ..., i si a més, l'autora, ho fa d'una manera molt personal, ben treballada, que lluny de fer-se pesat o avorrit el que aconsegueix és un element original que posa el punt divertit d'una història bastant sòrdida, que més podem demanar?

Altre punt que m'agrada molt de «La Cara B» ha estat retrobar-me amb uns personatges que ja m'havia fet meus, que m'havien enamorat en els dos relats que he llegit de l'autora: en Marc, l'aprenent d'escriptor que tracta d'escriure la seva gran obra a partir de la història del pare desaparegut, un hipster que viu a Russafa i aquí vaig conèixer per primera vegada a «Ulleres de pasta negra» i Helena Miró, la periodista, mare soltera, que lluita per sobreviure en un món precari, a qui trobem a «Helena 2016» juntament amb en Marc.

«La Cara B» neix arran d'aquell primer relat escrit en el recull «Elles també maten» on, com ja he dit, ja coneixem a en Marc i les seves circumstàncies i les del seu pare, el conseller destituït de la Generalitat valenciana que ningú sap on pare. Fent ús de dues veus narratives: en primera persona, quan és l'aprenent d'escriptor qui ens parla directament o quan fa el seu particular seguiment de la investigació, i un narrador omniscient quan la figura d'en Marc no intervé en l'acció. Una alternança de narradors perfectament portada que conformen una trama narrativa interessant, entretinguda i molt ben lligada. L'Esperança fa ús d'un llenguatge dialectal i col·loquial que encara li donen més versemblança.

«Tal com ha anat l’encontre, ha quedat demostrat que, donades les circumstàncies, els assistents tenen com a màxima prioritat salvar la seua pell i minimitzar els danys en el naufragi imminent.»