“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 22 de febrer de 2021

EL COLIBRÍ

 

El colibrí. Sandro Veronesi

Reconec que quan un llibre té tantes bones crítiques com és el cas d'aquesta novel·la, em fa una mica enrere i molta mandra llegir-los. Gràcies a un club de lectura vaig donar l'oportunitat a 'El Colibrí' i un cop acabada la lectura puc dir d'ell que m'ha agradat, però…

Si hagués de descriure la novel·la de Veronesi amb una imatge, aquesta seria la d'un trencaclosques. Un d'aquells de moltes peces, on trobar cada una d'elles és una feina quasi esgotadora i moltes vegades el resultat no és el correcte.

Podem dir que Veronesi desconstrueix la trama i altera, de quina manera!, l'ordre cronològic dels fets, fent-nos anar endavant i endarrere constantment: com el vol d'un colibrí. I ho fa fent servir tots els mitjans de comunicació possible: el narrador omniscient, les cartes, el correu electrònic, els whatsapp, trucades telefòniques… I amb tot aquest poti-poti de dades i de diverses formes de comunicació anirem coneixent al nostre protagonista: l'oftalmòleg Marco Carrera.
Coneixerem tota la seva vida: passada, present i futura. A totes aquelles persones que han tingut un pes específic en ella: pares, germans, amics, amors, dona, filla, neta, psicoanalistes…

'El colibrí' és més que la vida d'en Marco Carrera. És un viatge dolorós a la part més profunda de l'ànima humana i de la nostra consciència. Toca temes tan complexos de l'existència humana com són l'amor, el dolor o la pèrdua. I ho fa a través de la importància de les estructures afectives, el dolor que ens causen les ferides emocionals i la força interior que podem i devem tenir davant les situacions més extremes.
I tot i que pot semblar un llibre trist, no ho és. 'El colibrí' és un cant a la vida i a les diverses maneres d'enfrontar-se a ella.

A l'inici deia que m'ha agradat, però… I és que hi ha capítols, especialment la correspondència que manté Marco amb una de les dones de la seva vida o amb el seu germà, que m'han resultat feixugues i un xic sobreres.
Per altra banda trobo que el llenguatge que l'autor fa servir és directe i que hi ha certs fragments, diàlegs, amb un ritme força ràpid i uns punts irònics que resulten força divertits. Veronesi teixeix una història delicada, plena de clars obscurs igual que a la vida, amb la que ha sabut enganxar al lector.
 
 

Cap comentari :

Publica un comentari