Lectures del 2017

Aquestes han estat les meves lectures al llarg de l'any que està a punt d'acabar. Mai m'ha agradat recomanar només un nombre determinat de llibres, ja que m'és molt complicat quedar-me amb uns i amb uns altres no. És per això que opto per posar-vos la llista de tots els que he llegit i per la ressenya sabreu fins a quin punt em van agradar o deixar de fer-ho. Que algun d'ells no tingui ressenya no vol dir en cap dels casos que no sigui una molt bona lectura, per exemple "la casa de les papallones" de la Teresa Solana és recomanable al 200%  i no la vaig ressenyar, té a veure amb coses més mundanes com el temps... que si els Reis d'Orient no em regalin un parell de tones....

Molt Bon Any a tots!

LA PUTA QUE LEÍA A JACK KEROUAC

«Roxy es una droga muy dura.»

La Susana Hernández és d'aquelles escriptores que et sedueixen a cada paraula que escriuen, fent que quan comences una de les seves novel·les no puguis deixar de llegir fins a arribar al punt final. Llibre a llibre es va fent un lloc a la teva biblioteca, sent una de les imprescindibles: aquelles autores de les quals tens la necessitat vital de llegir tot el que han publicat i de les que esperes delerosa les seves pròximes obres.

Jo vaig caure rendida a la seva prosa amb «Contra las cuerdas», segon volum de la trilogia protagonitzada per Santana, i en vaig enamorar de la seva manera d'escriure amb «Males decisions». Ara m'ha tornat a meravellar amb una de les seves primeres novel·les «La puta que leía a Jack Kerouac».

BONES FESTES

ELS BESSONS RERE LA FINESTRA

«Què passa, en aquesta família?[...] Quina maledicció hi ha en aquesta casa? Per què les coses no poden ser planeres i senzilles? Es que aquí ningú sap estimar com Déu mana?.»

 Quasi tothom, en un moment o altre s’ha sentit atret per les històries dels altres. De gent del veïnat a la que només es coneix de vista i que ens desperta la curiositat. I més quan saps que amaguen alguna cosa estranya, no gaire clara... Per poc xafarders que siguem, acabem per assabentar-nos del que diuen que li passa a tal o a tal altra persona, ja que sempre hi haurà algú a prop nostre disposat a explicar-nos la vida de tercers. I aquest serà el detonant que l’Ester Vila farà servir per presentar-nos una història d’intrigues familiars.

«Els bessons rere la finestra» és la història de tres generacions d’una mateixa família, els Masferrer. Tot i ser una de les famílies benestants de Girona les foscors i les ombres predominen en la seva història. Una història plena de traïcions, passions, obsessions, sentiments, amors, un parell de morts prou sonades i sobretot de secrets inconfessables.

INSPECTOR SOLO

«Las personas no son lo que vemos, sino lo que no sabemos. Aquello que cada individuo oculta dice más que todo lo que muestra. »

«Inspector Solo» és la segona novel·la de David Jiménez “El Tito” i també la segona protagonitzada per Marcial Lisón. A mesura que avançava en la lectura vaig començar a tenir la necessitat  imperiosa de llegir l’anterior llibre de l’autor. Quan em passa pot ser per tres raons: que no entengui el que estic llegint perquè és una segona part molt vinculada a la primera, que el protagonisme m’hagi enamorat i necessiti saber més coses d’ell o que l’escriptor m’hagi captivat amb la seva prosa.

Tot i que aquesta segona entrega fa  en moltes ocasions referència al primer llibre, us garanteixo que es pot llegir de manera independent, que en cap moment perdrem el fil per manca d’informació. Descartada la primera de les opcions només quedaven les altres dues i no duia ni una quarta part del llibre quan ja eren ben paleses: Marcial Lisón, l’Inspector Solo, i la seva companya de vida, Sola, una galga espanyola, m’havien enamorat i David Jiménez “El Tito” m’havia captivat amb la seva prosa directa i punyent. Així que ben aviat em sentireu parlar de «Muertes de sobremesa» la primera novel·la protagonitzada per Marcial Lisón.

SERÀS UN DELS NOSTRES

«Tot té una raó de ser en aquest mon i la Deessa Mare es l’energia creadora  de l’univers que habitem.»

«Seràs un dels nostres» ens endinsa en un món complex, sòrdid i fosc com és el de les sectes. Un món que a la majoria ens és desconegut per molt que en algun moment de les nostres vides tots hem sentit a parlar de les sectes, i segur que ens venen al cap les més conegudes o personatges tan sinistres com el recentment mort, Charles Manson.

LA MALA HIERBA

«Seguía creciendo, a pesar de todo, como la mala hierba.»

Tots sabem que l'adolescència és un dels períodes més complicats i convulsos pel que travessa l'ésser humà. On la rebel·lia és molt més patent que en altres estadis i en el qual, per norma general, els progenitors acostumen a ser els nostres pitjors enemics.

I els pares? Que no faríem pels nostres fills? De veritat quan prenem cert tipus de decisions que a ells no els agrada és per torturar-los o és pensant en el seu benestar? Jo ho tinc clar i vosaltres? Però... com reaccionaríem si ens diuen que la nostra filla ens ha intentat matar? La podríem perdonar? Creuríem en la seva innocència? Complicat, oi?

Doncs aquest és el complicat tret de sortida de «La Mala Hierba» on Jacobo, després de passar dos mesos en coma per culpa d'una brutal agressió que va posar fi a la vida d'Irene, la seva dona, i que quasi acaba amb la seva, és informat per la Guàrdia Civil que la principal sospitosa és Mirian, la seva filla de catorze anys.

CONDUCE RÁPIDO

«Sabía que su suerte podría cambiar en cualquier momento. Hay veces en las que uno se ve obligado a ser conservador y otras en las que es necesario arriesgar.»

Quan no coneixes gens a un autor, però la seva obra et ve recomanada per una persona a qui aprecies i de qui valores molt el seu criteri, no pots dubtar gens ni mica en comprar els seus llibres, l'èxit està assegurat. Això és el que em va passar a mi amb aquesta petita gran joia. Després vaig tenir la gran sort de poder escoltar a l'autor parlar de la seva obra, de conèixer-lo, i si m'hagués quedat un mínim de dubte, s'haguera esvaït del tot.

Diego Ameixeiras ens presenta una novel·la coral, on tots els seus protagonistes, i en són uns quants, tenen el mateix protagonisme. Són gent que es situa un esglaó per sota de l'últim escalafó social. Persones sense res a pedrer, ja no els queda res de res, i molt (tot) a guanyar. Personatges que viuen la  seva vida com si es tractés d'una timba de cartes, esperant tenir aquella mà amb la que poder guanyar —encara que només sigui una vegada— la partida, però que sempre els toca tira de farol per poder sobreviure.