LES PERERES FAN LA FLOR BLANCA

«Vivim en un món pensat per ser vist i no ens en van adonar fins que en Gerson es va quedar cec.»

Fa relativament poc que vaig conèixer la prosa de Gerbrand Bakker, va ser amb la seva obra «Deu oques blanques». El seu estil literari sobri, íntim i molt subtil em va captivar i em vaig prometre que el llegiria més. Quan per fi, van ser moltes setmanes d'espera i ara entenc per què, a l'ebiblio va estar disponible aquesta obra no vaig dubtar en llençar-m'hi de cap, eren moltes les persones que m'havien dit que era la seva millor novel·la. Jo encara no tinc prou eines per dir si és cert o no, però el que si puc afirmar, és que és una gran obra, del millor que he llegit en temps.

"Les pereres fan la flor banca" és una història trista i commovedora que ens parla de sentiments i sensacions. Una obra molt dura que versa sobre el patiment i el dolor de l'ésser humà quan perd un bé tan preuat com és la visió. I no només de qui té la desgràcia de quedar-se cec, en aquest cas un noiet de tretze anys, sinó també la impotència i el sentit de culpabilitat dels qui l'envolten. Bakker ens apropa a totes aquestes sensacions i emocions amb naturalitat, diria que fins i tot desdramatitzant, ja que mai furga en les ferides, senzillament les narra, deixant que flueixin.

És la història d'una família d'homes, tres fills i un pare que mai s'ha sobreposat de l'abandonament de la seva dona, que no l'ha superat i que s'ha convertit en una persona solitària i depressiva. Una família que ha perdut el nord i que intentarà no anar a la deriva després de la tragèdia.

I per fer-ho se serveix d'unes veus narratives molt particulars i peculiars. Sempre en primera persona ens parlen els protagonistes de la història: per un cantó els bessons Klaas i Kess —amb tan perfecta simbiosi que ens costarà, si és que arribem a fer-ho, discernir quin dels dos ens parla— per altre serà el mateix Gerson qui ens explicarà com se sent després de l'accident, amb una veu interior tan potent, tan nítida, que ens posarà la pell de gallina; i per acabar una tercera veu, la més tendra, innocent i dolça de totes, la d'en Daan el gosset de la família.

L'autor amb la seva prosa concisa i continguda; saben mantenir la tensió narrativa en tot moment; fent servir uns silencis que són més esclaridors que moltes paraules, ens apropa a una història terriblement trista, la d'en Gerson. La soledat del noiet és palpable des de les primeres línies del llibre, els seus germans són bessons i ell se sent apartat, la mare els deixa sense més explicació i el pare..., el pare fa el que bonament pot i sap. La seva solitud culmina amb la seva ceguesa que el condemna a l'aïllament més absolut. Veurem com es rebel·la, com no accepta el que li succeeix, com cada cop es va tancant més en si mateix.

"Les pereres fan la flor banca" és una obra curta, on no manca ni sobra una sola coma. On en poques paraules, però excel·lentment triades, sense dramatismes, amb pinzellades de fina ironia, l'autor ens narra una de les històries més dures i colpidores que he llegit.

«Malgrat tot en Gerson continuava sent el protagonista absent d’una obra de teatre»