“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 19 d’abril de 2021

EL RETRAT DE SHUNKIN

 

El retrat de Shunkin. Junichiro Tanazaki

 

És el segon llibre que llegeixo d'aquest autor japonès que em va captivar amb 'El tallador de canyes'. Vaig escollir aquest 'Petit plaer' de l'editorial Viena per una de les meves lectures del 'Març Asiàtic'


Tanizaki ens transporta fins als anys inicials de l'era Meiji per ambientar la història de Shunkin i Sasuke, la parella protagonista. Tot i que va escriure l'obra el 1933 la seva tècnica narrativa ens mostra un avançament al seu temps. Tanizaki es serveix d'un narrador en primera persona que interpel·la directament al lector a qui es presenta i el fa coneixedor de les seves circumstàncies. Aquest narrador a través d'una biografia que ha comprat, ens apropa a la vida de Shunkin.

Shunkin era filla d'una família d'apotecaris d'Osaka. Era una nena preciosa i malcriada que va tenir la desgràcia de quedar-se cega als nou anys. Els seus pares posen al seu servei al jove Sasuke. Al perdre la vista la nena va abandonar la dansa i es va dedicar a l'aprenentatge de la música, dedicant-se al Koto i el Shamisen. Sasuke va ser el seu pigall i en un moment determinat el seu alumne, aprenent a tocar el shamisen, instrument del qual acabaria convertint-se en un virtuós. Entre ells s'inicia una relació singular i força tortuosa per en Sasuke qui es converteix pràcticament en l'esclau de la seva mestressa. El retrat que el narrador ens fa de la Shunkin és el d'una dona dominant, capritxosa i tirànica amb tots els que l'envolten. Arribant a maltractar a els seus alumnes, per no parlar d'en Sasuke. Després d'un fatal accident, es tanca encara més en ella mateixa i només permet que sigui en Sasuke qui la cuidi, però no vol que ell la vegi, motiu pel qual ell comet un enorme sacrifici que suposa la mostra la més incondicional de les abnegacions, vorejant el masoquisme.
Món a part és la relació carnal, perquè dir-ne amorosa seria exagerar, que hi ha entre els dos i que mai reconeixeran.

Tanazaki ens torna a apropar al món dels sentits i de l'estètica del Japó tradicional, uns sentits i una estètica que, tot i la modernització que el país va experimentar en l'era Meiji, van perviure fins al final de la Segona Guerra Mundial.
Llegir a l'autor japonès és sempre un plaer pels sentits del lector. La seva prosa pausada, amb tocs poètics, les seves descripcions detallades fan que una obra amb una trama quasi inexistent ens atrapi dins de les seves pàgines.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada