LA CAIXA NEGRA

«Hi ha una cosa que fa encaixar les peces i que tot tingui sentit. Si ho descobreixes, has triomfat. Es com trobar la caixa negra»

Feia temps que «La caixa negra» reposava a les prestatgeries de casa sense trobar el moment idoni de llegir-lo. Va ser quan em van regalar «La habitación en llamas» que vaig pensar que seria millor començar a conèixer a Harry Bosch per les obres anteriors, si bé «La caixa negra» no és ni de lluny el primer de la sèrie.

Reconec que Harry Bosch m’ha seduït com a personatge i que Michael Connely passa a ser un dels autors a tenir molt en compte.

La novel·la de Michel Connelly transcorre en dos plans temporals diferents, en un primer lloc durant el mes de maig de l'any 1992, quan una foto periodista danesa és assassinada durant els greus disturbis racials ocorreguts, a la ciutat de Los Angeles, després de l'absolució dels policies acusats d'agredir Rodney King. És aleshores quan un jove inspector de policia, Harry Bosch, va a l'escenari d'un crim en plena zona dels disturbis, escortat per la Guàrdia Nacional, i es troba a la jove assassinada d'un tret. La urgència per abandonar la zona del crim davant l'evident risc d'atacs per part de les bandes descontrolades i la manca d'efectius necessaris li causen una sensació de neguit davant la desatenció cap a la víctima. Posteriorment, en 2012, en Harry Bosh es creua altre cop amb aquest cas, ara en el departament d'"assumptes no resolts" encarregat de resoldre vells crims encara no prescrits; i reprenent la investigació amb suport de noves tècniques d'investigació inexistents vint anys enrere (empremtes dactilars, rastres d'ADN, examen de balística, etc.). Reobre així la investigació de l'assumpte anomenat "Blancaneu" en al·lusió a la víctima, jove periodista danesa, prototip nòrdic, assassinada en un barri negre. L'única prova disponible, un casquet de bala, condueix a una pistola Beretta usada en els seus crims per una banda de carrer i el rastre es perd en la guerra de l'Iraq durant l'operació Tempesta del Desert.

Tot i el marc històric on Connely situa els successos inicials, no esperem trobar una anàlisi dels disturbis racials, les seves causes i les seves conseqüències; ni que aprofundeixi sobre les tensions que creen les desigualtats socials i la superpoblació que pateix la capital californiana; ni que tracti els, no gaire nets, interessos polítics que es mouen darrere d'aquests tristos esdeveniments.

Ja deia al principi que en Harry Bosch m'havia seduït com a personatge: és intuïtiu i impulsiu; persegueix el seu objectiu amb tenacitat i determinació encara que això impliqui que sigui qüestionat pels seus superiors, i és que a vegades, en Bosch, trepitjarà la fina línia que separa la legalitat de la il·legalitat. És un detectiu de la vella escola, encara que a poc a poc, amb l'ajuda del seu company i de la seva filla, va incorporant les noves tecnologies al seu bagatge investigador, però fonamentalment se seguirà basant en la recopilació de dades, que repassarà a consciència una i mil vegades, en la seva agudesa psicològica en interrogar testimonis i / o sospitosos.

I és que l'autor sap perfilar els seus personatges, dotar-los d'una vida pròpia, fer-los creïbles als ulls del lector. Coneixerem trets del passat d'en Bosch, tot i que ja dic que no és la primera novel·la protagonitzada per l'inspector; la seva relació amb la seva filla adolescent; la seva manera d'enfocar la vida per molt que aquesta el posi a prova una i mil vegades; el seu amor per la música, concretament pel jazz; les seves relacions de parella i amb els companys de feina, així com la complicada relació amb el seu superior.

També apuntava que  Michael Connely ha passat a ser un dels autors a tenir en compte, sempre val més tard que mai, oi?; i és que amb una tècnica magistral aconsegueix una novel·la molt entretinguda, àgil i de fàcil lectura. Sense efectes espectaculars ni recursos artificiosos anem assistint al procés investigador des del crim inicial fins al descobriment de l'assassí i les seves motivacions per perpetrar el crim.

«La dita assegura que la feina de la llei consisteix en un noranta-nou per cent d’avorriment i la resta d’adrenalina.» (pàg. 221)