ESE MUNDO DESAPARECIDO

«Tot Las mentiras piadosas no hacen daño a nadie y son pequeñas.Las mentiras normales son grandes y duelen mucho.»

«Ese mundo desaparecido» tanca la trilogia de la família Coughlin que Lehane va començar amb «Cualquier otro dia» i «Vivir de noche». Jo és el primer que llegeixo, i ús garanteixo que en cap moment he tingut la sensació que em perdia alguna cosa, que se m'escapaven matisos per no haver llegit les altres dues obres. Al contrari, si no hagués sabut que pertanyia a una trilogia, durant la lectura no ho hauria dit mai.

El protagonista és Joe Coughlin un atractiu home de 36 anys, vidu i amb un fill, Tomas, de 10 anys. Joe és el consigliere de la familia Bartolo. Coughlin rep l'avís per part de Theresa Del Fresco, una pressa, que el volen mort i que serà executat el divendres de cendra. Al principi no vol fer gaire cas d'aquesta amenaça, no creu que ningú el pugui voler mort. Quan l'aparició d'un nen petit, que sembla ser només veu ell, se li fa present a qualsevol hora i en qualsevol lloc, Joe comença a témer per la seva vida. Es tracta d'un fantasma? Un avís que li queda poc temps? Es tracta d'en Joe de nen? O és el seu germà o els seus pares?

Dennis Lehane situa l’acció en un dels períodes més convulsos de la història recent, durant la II Guerra Mundial, a cavall entre Florida i Cuba. «Ese mundo desaparecido» és una història on la violència, les traïcions i la lluita pel poder es mostren en tota la seva cruesa, però on predominen per sobre de tot el sentiment dels personatges.

L’autor desenvolupa la història de Joe Coughlin a través de tots els personatges que l’envolten, relatant-nos petits fragments de la vida de les persones que Joe va trobant al seu pas. Amb aquestes petites pinzellades aconsegueix crear una visió de conjunt sobre la forma de pensar i d'actuar de l'època. L’exemple més clar el tenim amb Ned Lenox, el metge de la família que només surt en una sola escena, però que amb poques pàgines Lehane ens explica el seu passat, les seves circumstàncies i la seva vida en el dia a dia.

Lehane construeix una trama sobre famílies mafioses, una novel·la de gàngsters al més pur estil de «El Padrino». I ho fa amb una habilitat envejable, fent servir un estil narratiu fluid, ple de diàlegs enginyosos; amb una sèrie de salts en el temps, flashbacks, que ens ajuden a acabar d’entendre tant el passat dels personatges, com els fets que ens narra.

També trobaren escenes d’acció i violència que ens impactaran per la seva cruesa i duresa. A mi la que més en va impactar va ser la penúltima, protagonitzada per en Coughlin i el que és el seu «germà» en Dion, sota l’atenta mirada de Tomas Coughlin; no només per la cruesa dels fets que en ella esdevenen, sinó per la visió del petit Tomas que veu com el seu món s'ensorra en pocs segons. Una escena dura, sí, però alhora d'una gran tristesa. Reconec que vaig acabar el llibre amb llàgrimes als ulls, amb una sensació de tristesa, desassossec i impotència molt difícil d'explicar.

Ni dir que les dues obres que precedeixen a aquesta ja han passat a formar part de la meva llarga llista de lectures pendents.

«[...] Y espero que la vida no fuera sólo eso: una serie de despedidas.
AUnque sospecho que sí lo era. » (pàg. 332)