“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 30 de gener de 2017

AGUAS DE VENGANZA


«Lo que pasa en la frontera, se queda en la frontera.»

Aguas de Venganza
Quan tot just estava acabant el capítol disset de la novel·la, TV3 va emetre el documental «Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud», que vaig preferir no veure fins a acabar el llibre perquè la realitat no m’esguerrés la ficció. Dos dies després vaig mirar el programa i la meva indignació va créixer uns quants enters.

A «Aguas de venganza» Miguel Pajares ens deixa clar, a la nota de l’autor que trobem al final del llibre, que la novel·la només és ficció, encara que està inspirada en fets reals. Fets que tots coneixem en més o menys grau, que no ens són indiferents, que s'expliquen, amb més o menys encert i veracitat, en els telenotícies de les diferents cadenes de televisió. Encara que moltes vegades, és millor fer veure que no passa, que no sabem el que realment succeeix, és més fàcil viure enganyats.

dilluns, 23 de gener de 2017

SI QUAN ET DONEN PER MORT UN DIA TORNES


«Protegeix-te, aïlla’t, pensa sempre en el pitjor. Per viure de la delinqüència, la paranoia és imprescindible.»

Si quan et donen per mort un dia tornes
 «Si quan et donen per mort un dia tornes» és la quarta novel·la que llegeixo de Llort, escriptor que cada vegada m’agrada més i que considero que és un dels referents de la literatura catalana actual. El seu estil és únic, imprevisible. Llort és el mag dels girs inesperats, que descol·loquen al lector, al mateix temps que l’atrapen de manera irremeiable, com els cants de les sirenes varen atrapar a Ulisses.

Llort ens explica la vida i misèries d'un jove com tant d'altres, l'Agustí Garcia Grau, qui un dia discuteix, per un motiu completament banal, amb el seu germà petit, en Genís, i de retruc amb l'Albert, el seu pare. El progenitor, emprenyat com una mona pels insults de l'Agustí, l'hi acaba dient que foti el camp de casa, que no el vol veure. És un moment de calentor, de frustració i ràbia acumulades, en el que es diu allò que no es pensa. Mai hauria imaginat l'Albert que tardaria catorze anys a tornar a veure al seu fill. Durant aquests anys un cúmul de situacions rocambolesques, de mal entesos i de poca experiència a la vida, per part de l'Agustí, faran que aquest periple sigui un verdader infern pel protagonista.

dijous, 19 de gener de 2017

EL SOMRIURE DE DARWIN


«Aquell dia se’ls va trencar la innocència,la confiança, l’alegria. Aquell dia, quant tot just acabaven de sortir de l’adolescència, van créixer de cop.»
El somriure de Darwin
El primer que ens crida l'atenció quan comencem a llegir «El somriure de Darwin», és la seva estructura: per diferent, per esclaridora, perquè em permet anar entrant a la trama saben el que m'aniré trobant, sense desvelar-me ni avançar-me res. Amb un ritme pausat, però que en cap moment decau ni ens fa perdre l'interès; al contrari, que ens convida anar avançant pàgina a pàgina, despertant la nostra curiositat i ens fa còmplices dels protagonistes.

«El somriure de Darwin» és una novel·la coral, on tots els protagonistes tenen el mateix pes específic. L’Anna Maria Villalonga situa l’acció en un barri de Barcelona, sense dir-nos quin és. No ens fa falta saber-ho, el que en ell passa..., podria succeir en qualsevol punt de la ciutat.

És una novel·la que ens parla de persones, dels personatges. Ells són el verdader motor de la història; són els que van teixint la trama com si d'un cobrellit de patchwork, fet amb retalls de les seves vides, es tractés.
Els personatges per sobre de la trama, confereix un caire molt més íntim a la novel·la; el lector espera saber que va succeir en el passat dels protagonistes, quin va ser aquell detonant que els ha dut a ser com són. Perquè aquests fets, són els que marcaran el ritme de la trama i els que la faran avançar cap al final.

dilluns, 16 de gener de 2017

LA MORT, UNA LLIÇÓ DE VIDA?


«Jo no sé com els altres aguanten, jo reconec que no sóc forta, ni serena, ni res de res. Voldria desaparèixer o prendre’m tot un paquet de pastilles per poder-me quedar adormida...»

La mort, una lliçó de vida?
Sí ara mateix algú em demanés que respongués a la pregunta que ens planteja el títol d'aquest llibre, la meva respostera seria: «la mort és la putada més gran que et pot fer la vida. Al que se'n va i sobretot als que es queden.» Ja sé que no és una resposta políticament correcta, que poder peca de grollera o de dura, però és el que sento. El que vaig sentir les dues vegades, que sense previ avís, la mort m'ha arrabassat a les persones que més volia. D'acord que la mort del meu pare era llei de vida, que era jo qui havia d'enterrar a ell, però ni tan aviat ni tan de cop i volta; però la mort del meu fill és una cosa que va contra totes les lleis de la natura. Quin pare o quina mare està preparat per enterrar el seu fill de vint anys? Cap. I si és de cop i volta, sense esperar-ho ni veure-ho venir .... encara menys.

dijous, 12 de gener de 2017

MAL TRAGO


«Nadie quiere apostar jamás por el crio. Da mal fario.»
Mal Trago
«Mal Trago» és la tercera entrega de l’inspector Herodoto Corominas, i la primera que jo he llegit. No serà l’únic, al contrari, ja tinc apuntades les dues novel·les que la precedeixen—  «El honor es una mortaja» i «Siempre pagan los mismos» — per llegir-les.
Reconec que m’agraden les sagues policials, però per seguir-les m'he d'enamorar del protagonista, he de creure-me’l, ha de ser real davant els meus ulls; que no vol dir que tingui, per nassos, de ser un calc d'un personatge real; la ficció és el que és i com a tal hem de prendre-la, però no per ser un personatge fictici ha de ser poc, o gens, creïble. Per creure a un personatge li demano coherència, que tingui una vida interior i que no tot sigui de color de rosa. I Corominas té tot això i molt més.

dilluns, 9 de gener de 2017

ASSASSINS DE PONENT


«A fe de món que la novel•la negra ha fet molt mal.»
Assassins de Ponent
Quan llegim el pròleg d'aquest llibre, ens assabentem que és un projecte que fa anys que estava gestant-se en el cap de l'escriptora i bloguera, Ramona Solé. Qui molt abans de presentar la seva primera novel·la, Quaderns, ja tenia al cap reunir un grapat d'escriptors lleidatans i fer un recull de relats amb escriptors de les terres de ponent. Doncs des d'aquí la meva més sincera enhorabona a la Ramona, primer per haver aconseguit fer realitat el seu somni, i segon per haver gestat aquesta meravella que tinc entre mans.

dijous, 5 de gener de 2017

NO ESCATIMEU EL FLIT!


« Noi, quan aparegui alguna mosca “borinera”, fes com jo: flit! i llestos. No escatimis el flit!»

Pop Negre ens presenta una novel·la situada a Barcelona; quant la ciutat es prepara per inaugurar el Fòrum de les Cultures, un esdeveniment que ningú té molt clar que coi és ni quins beneficis portarà a la ciutat, tampoc se sap si les infraestructures seran, posteriorment, d'alguna utilitat. Però sembla que aquest esdeveniment, que ningú acaba d'entendre que tracta, posarà la ciutat al mapa Internacional. I cal vendre Barcelona de la millor manera possible.

Durant aquest període trobem al periodista de successos Fèlix Barba, més conegut com a França per haver nascut a la Jonquera, encallat en un reportatge sobre els negres catalans; tant els del passat com els del present. La seva neboda, la Tania, també passa una temporada sense gaire feina a la divisió d’Afers interns dels Mossos d’Esquadra.

dilluns, 2 de gener de 2017

PATRIA


«De la cárcel se sale alguna vez. De la tumba no se sale nunca.»
«Patria» ens apropa a un dels episodis més foscos de la història d’Espanya: el terrorisme d’ETA. Ens relata la història de dues famílies que transiten de l'amistat a l'odi i la rancúnia. Miren i Bittori van mantenir una estreta amistat en la seva adolescència fins que el «conflicte» va irrompre en les seves vides. Dues amigues que anaven per monges, fins que a la seva vida es creuen dos amics: companys de mus, de societat gastronòmica i sortides amb bicicleta. Un matrimoni amb tres fills, l’altra amb dos; un dels amics empresari fet a si mateix, començant de zero, l’altre obrer a una fàbrica. Idees radicals dels fills adoptades en extrem per un dels pares. Una societat dividida per una trista i crua realitat.