“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dilluns, 26 de setembre de 2016

ESTA NOCHE MORIRÉ


«Usted no podía recordar nada —aún hoy sigue sin poder hacerlo— porque no vio nada, así de sencillo.»

La contra portada del llibre diu: “Querido lector: en tus manos tienes un libro maldito, quizá el más extraño de la literatura española contemporánea”, i  jo puc dir que és realment el llibre més estrany que he llegit, però també  que és un dels més bons que he llegit en molt de temps.

 Fernando Marias ens sorprèn amb una novel·la negre escrita en gènere epistolar amb una important càrrega de terror psicològic. Un còctel prou explosiu i addictiu que vint anys després, l’editorial Alrevès reedita amb el gran encert d’afegir al final del text original, el monòleg que varen escriure QY Bazo i el propi Marías — qui és a més a més  l’interpreta— i que serveix per donar més èmfasis a les seves explicacions de les històries de la novel·la —no només de la trama, sinó també del periple editorial d'aquesta. I que és el colofó perfecte a una lectura imprescindible.

dijous, 22 de setembre de 2016

TE QUIERO PORQUE ME DAS DE COMER


« El barrio de Carabanchel tiene miedo: el barrio de Carabancel (en el fondo) es un animal herido .»

Crec estar davant la ressenya més difícil que he fet mai. I no perquè el llibre no m’hagi agradat, al contrari! Si no per què es complicadíssim parlar d’aquesta novel·la sense desvelar coses que el millor seria que cadascú descobrís al llegir-la.
Quan portes poques planes llegides, ja intueixes que «Te quiero porque me das de comer» és una novel3la diferent, que trenca amb tots els esquemes convencionals de l’escriptura, i especialment de la puntuació. No hi ha punts i a part (excepció, clar està, de quant acabem un capítol), les frases se separen la majoria de les vegades per dos punts i s’intercalen una gran quantitat d’explicacions entre parèntesis. Parèntesis que moltes vegades serveixen per posar un punt d’ironia a la narració.

dilluns, 19 de setembre de 2016

EL MÉTODO 15/33


« El amor es la emoción que más fácil resulta apagar. Pero la más difícil de encender. En cambio, las emociones que se encienden con más facilidad, pero cuesta más apagar son: el odio, el remordimiento, la culpa y, la más fácil de todas, el miedo.»
La protagonista de «El método 15/33» és una noia de setze anys, embarassada de vuit mesos, que és segrestada un matí anant cap a l’institut. Però la Lisa, al contrari del que faria ja no tan sols una noia de la seva edat, sinó qualsevol persona, no s’acovardeix.
La Lisa és una joveneta molt especial, no només té una intel·ligència prodigiosa, una ment d’altes capacitats, especialment dotada per les ciències i molt per sobre de la mitja, sinó que a més a més té una peculiaritat: la capacitat de decidir com i quan percebre determinats sentiments. Amb el que ella anomena “interruptor” és capaç d’encendre i apagar les emocions i d’aquesta manera aconsegueix alliberar la seva ment de qualsevol distracció que l’allunyi del seu objectiu: salvar la vida del fill que espera i venjar-se dels seus segrestadors.
Per aconseguir el que es proposa, la Lisa, elaborarà un pla metòdic i calculat al mil·límetre, amb tots aquells recursos que té al seu abast, amb una desafecció que costa d’imaginar en una persona tan jove.

dijous, 15 de setembre de 2016

LOS ÁNGELES DE HIELO


« Has sido una niña mala. Ya no eres un ángel.»
«Los ángeles de hielo» és la quarta novel·la del escriptor barceloní, Toni Hill. Després d’haver llegit i estar enganxadíssima a la trilogia de l’inspector Héctor Salgado«El verano de los juguetes rotos»; «Los buenos suicidas» i «Los amantes de Hirosima»— no vaig dubtar gens ni mica en llegir «Los ángeles de hielo».
Amb aquesta obra, Hill, s’allunya del tipus de novel·la amb la que ens tenia acostumats. Trenca completament i ens trobem amb una obra de característiques molt diferents, tant pel que fa a l’estructura, com a l’argument i a l’estil; sent el resultat, una obra molt més complexa que les anteriors.

dilluns, 12 de setembre de 2016

LA LLIBRERIA DELS FINALS FELIÇOS


«Hi ha una persona per cada llibre, sempre. I un llibre per cada persona.»
Hi ha llibres que quan els veus, a la prestatgeria de la llibreria, sembla que et cridin, que vulguin venir amb tu. Acostumo a fer cas d’aquesta intuïció —que imagino que tots els addictes a la lectura tenim— i poques vegades en falla. Amb «La llibreria dels finals feliços» em vaig endur una molt més que agradable sorpresa, la seva lectura en va fer sentir un ventall de sensacions i sentiments tan variats que em costa d’explicar: he plorat, he rigut, m’he il·lusionat, he empatitzat amb els seus personatges, he sentit ràbia...
Podem dir que «La llibreria dels finals feliços» és una novel·la intimista, que parla de llibres, de dones, de sentiments, que té força, que és vital, femenina (que no feminista) i dolça (no pas embafadora); és una novel·la coral, ja que dóna veu a tots i cadascun dels seus personatges.

divendres, 9 de setembre de 2016

UN OCEÀ DE MEMÒRIA


«[...]cada vegada que desapareix una llengua es perd una forma de pensar i la possibilitat de canviar el món .»
Que Sebastià Bennasar és un dels meus autors de capçalera és quelcom que es veu mirant les ressenyes del blog. Amb diferència, és l’autor que més vegades he comentat. De tot el que li he llegit hi ha una obra que ha passat a formar part dels meus imprescindibles,Nocturn de Sant Felip Neri”, i ara sé que l’acompanyarà “Un oceà de memòria”.

“Un oceà de memòria”
se situa a Portugal, entre Lisboa i les illes Açores. Un país que encara plora els morts de la dictadura que va patir durant més quaranta anys, enfonsant per la crisi global, un país pobre on la gent lluita per sobreviure a final de cada mes. Ens explica la història del professor Antonio Figueira, qui accepta una feina que el farà tornar a casa, aquella illa que va deixar al final de la dictadura i on encara no ha tornat mai i on l’esperem els dolorosos records d’aquell passat i un vell amor, l’Anna Rita Antunes.

dijous, 8 de setembre de 2016

I EL RESSÒ DE LES MUNTANYES


«Kabul va caure en mans d’uns homes que semblava que haguessin sortit del ventre matern empunyant un kalàixnikov .»

Dividida en nou capítols que van des de l’any 1952 a l’any 2010 «I el ressò de les muntanyes» ens explica la història del Abdullah i la seva germana Pari. Lluny de ser una novel·la amb dos protagonistes principals, Khaled Hosseini ens presenta una novel·la coral.
Estructurada en nou capítols que van des de l’any 1952 fins a l’any 2010, protagonitzats cada un d’ells per un personatge diferent. Així, des dels diferents punts de vista, anirem coneixent la història dels dos germans afganesos.
Una estructura complexa on l’últim capítol és el que dóna sentit a tota la història. I és aquesta complexitat en l’estructura el que provoca que a vegades puguem tenir la sensació d’estar llegint una col·lecció de relats independents.

dilluns, 5 de setembre de 2016

L'ILLA SENSE TEMPS


«I veu com un altra vegada algú ha tornat a donar una coça a l’exincastillos que és la seva vida, una construcció de plàstic, fictícia, que es mantenia erta en un equilibri fals.»

Per escriure «L’Illa sense temps», Esperança Camps es va basar en un fet real que va succeir a Ciutadella l'any 2011.
El punt de partida de la novel·la és l’assassinat d’una dona, Marialluïsa, a qui l’hi ha clavat unes estisores al cap; però aquest assassinat només és l’excusa perfecta per què l’autora ens comenci a mostrar a una sèrie de personatges i situacions que a poc a poc s’aniran relacionant entre ells.

dijous, 1 de setembre de 2016

EL DIABLO EN CADA ESQUINA


« Los inocentes arrastrados por los impuros se fríen en sartén.»
«El diablo» en cada esquina» és la segona novel·la del tarragoní Jordi Ledesma, ve precedida per «Narcolepsia», que encara no he tingut el plaer de poder llegir, totes dues publicades per l’editorial Alrevès.

L'autor en poc menys de dues-centes pàgines ens presenta un bon grapat de personatges i de trames que s'encreuen entre elles.
Si bé partim de quatre històries principals amb quatre protagonistes ben marcats: Esteban Puig, un noi de casa bé que va arribar quan ja ningú l'esperava; aviciat i consentit pels seus pares esdevé l'ovella negra de la família, flirteja amb les drogues, per poder seguir portant el seu tren de vida s'endinsa en el món dels robatoris i l'extorsió. Jorge Solís, un policia corrupte que sense ser bo en el que fa no té problemes per anar ascendint escalafons, al mateix temps que ascendeixen els seus ingressos extres. Acaba entrant en un carreró sense sortida, fosc, sòrdid i perillós. Humberta, coneguda com a Dulce, una colombiana que fuig d'ella mateixa i que no sap calibrar prou bé el que té entre mans. Santiago, una infantesa gens fàcil el porta a l'exèrcit i l'exèrcit és el trampolí fàcil al món del crim organitzat on treballarà com a sicari dels mafiosos.