“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,
de mica en mica va perdent l’ànima” (Care Santos a "L'aire que respires")

dijous, 30 de juny de 2016

ELS ENEMICS SILENCIOSOS


«El present és efímer, cada segon de present es converteix en passat i el futur està per escriure .»
«Els enemics silenciosos» va arribar al meu e-book amb el propòsit d’entretenir-me a les sales d’espera, havia de ser doncs una lectura que em dures una mica, ja que el llibre electrònic poques vegades el faig servir a casa. Però va haver-hi un error de càlcul per par meva i de qui me’l va regalar; La història em va atrapar de tals maneres que l’e-book ha sortit de la bossa més vegades del normal i la lectura no ha durat el que esperàvem.

La Nora i el seu company, el Pere Tauler, s’encarreguen d’investigar pel Centre d’Investigació Estratègica de Catalunya (CIEC), l’assassinat, en estranyes circumstancies, de la Dolores Rey una prostituta de luxe molt ben relacionada amb les altes esferes de la societat —església, exèrcit i política— així com amb l’alta burgesia.
La Nora és una detectiu amb una peculiar facultat: és capaç de transportar-se en el temps i viatjar al passat. Quan la Nora es trasllada al passat pot interactuar en l'escena a la qual es trasllada: pot preguntar, observar, escoltar, inclús agafar alguna cosa que altre... tot menys alterar els esdeveniments ni la història.

dilluns, 27 de juny de 2016

LA ÚLTIMA LLAMADA


« Todo por no mentar la muerte, el fallecimiento, el óbito, la desaparición definitiva. Preferían hablar eufemísticamente del otro lado, como si entre vivos y muertos mediara una cortina, un telón, un tabique o una puta alambrada electrificada.»
Després de llegir «Maldita Verdad» i descobrir la genial prosa de l’Empar Fernández en vaig fer el propòsit de llegir els dos llibres que precedien aquella meravella. És així com «La última llamada» arriba a les meves mans.

Si «Maldita Verdad» se’n va fer dur de llegir per la temàtica, aquest no s’ha quedat curt, més aviat al contrari, poder encara m’ha colpit més. Si ja és dur haver d'enfrontar-te i superar la mort d’un fill (ho és i molt), no vull ni pensar el que ha de ser per uns pares haver d'assumir la desaparició d’un fill. No saber on és, si està bé, si no ho està... preguntar-te dia rere dia que ha passat? On és? I viure amb aquesta incertesa... Ha de ser per parar boig.

Dividida en quatre parts, cada una d’elles situada en un arc temporal molt concret— tres en l’actualitat quan ja han passat tres anys dels fets. I la Segona en el moment del succés i els sis mesos posteriors —. Ens explica, de forma lineal en el temps en el qual ens trobem, com la família de la Noemí Monteagudo afronta la seva desaparició. Cadascú a la seva manera, cadascú com sap o com pot.

dijous, 23 de juny de 2016

VESTIDO DE NOVIA


«Con qué facilidad una vida normal puede desequilibrarse, en un segundo hacia la locura, hacia la muerte.»

Ja he comentat alguna vegada que quan un llibre o un autor són considerats molt bons per gran part del públic, a mi em desperten certa aprensió, el meu esperit de contradicció acostuma a sortir a passejar i fa que la novel·la o l’autor no complexi les expectatives que m’he creat. Exactament aquesta era la meva por amb Pierre Lemaitre i per això em resistia a llegir res seu. Però la curiositat és a vegades una mala aliada i el fet de veure un dels seus llibres a un preu més que assequible (versió de butxaca per menys de set euros), va fer que em decidís a donar-li una oportunitat. Com que em nego a pensar que gent amb un criteri més que format, persones amb les quals coincideixo amb gustos i de les que em refio de la seva opinió estiguessin equivocades —i és que parlo de més d’una i de dues persones—, penso que vaig errar en la tria de la novel·la.

dilluns, 20 de juny de 2016

LA FILLA DE LA NEU


« La vida no es pot explicar amb raons, és una experiència que passa, i l’has de sentir amb el cor.» 

Vaig conèixer la prosa de la Núria Esponellà amb “Una dona d’aigua” i em va seduir la seva manera d’escriure, però el cert és que no he tingut ocasió de llegir res més de l’autora fins que el seu darrer llibre va arribar a les meves mans.

El primer que em va seduir va ser la temàtica, pensant-me, —pel títol i pel que ens explica la contraportada del llibre, —que em trobaria amb la història de la construcció del cremallera que porta a Núria. I el cert és que no és ben bé així, ja que vaig trobar molt més que això.

La novel·la, dividida en cinc parts de capítols no gaire llargs i un epíleg, ens explica amb un narrador en primera persona, en Marçal, la història de la Joana i l’Enric, els seus avis. Tot intercalant-hi capítols de la vida del mateix Marçal. En Marçal va tenir una sèrie d’entrevistes amb els seus avis i va recopilant el material necessari per escriure un llibre sobre la seva història. Compte amb un diari de la Joana, que ella mateixa li dóna i que li serveix per entendre encara millor la figura de la seva àvia. És un cop mort els avis i quan ell passa per una crisi personal, després de la seva separació, quan decideix pujar a Núria, establir-se en l’hotel, i començar a escriure.

dilluns, 13 de juny de 2016

JARDÍ A L'OBAGA


« Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola de fulles espesses, a la tardor tot un joc de colors calents que embadalien els sentits, a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu..»

El narrador de «Jardí a l’obaga» és l’Aniol, qui des de la seva vellesa, ja té més de noranta anys, ens va explicant els fets del passat alternant-los amb els del seu dia a dia a La Carena, poble on viu i on els Torralba tenien la casa d’estiueig on ell era el masover i el jardiner.
I és la calidesa de la veu de l’Aniol, que sempre té un punt de desengany i de patiment, la que ens fa molt creïble la història que ens presenta la Blanca Busquets.

El tema central del llibre és l’amor. El que sent l’Aniol per la Mireia i que mai s’atreveix a confessar-li. Un amor a prova de tot, que sobreviu al pas del temps, que va començar en l’adolescència i que sortejant tots els entrebancs possibles arriba a la vellesa del protagonista, superant dècades, generacions i matrimonis.

dijous, 9 de juny de 2016

DIES DE TOT


« Seria un viatge tranquil i plaent, assaborint la novel•la començada fa uns dies, aixecant els ulls de tant en tant per mirar els pobles i estacions i a vegades el mar.»
«Dies de tot» és un passeig per la vida de la protagonista (l’autora). Escrit amb un narrador en tercera persona, focalitzat en la protagonista de la història ens va desgranant la seva vida vista des de la perspectiva de la malaltia: la fibromiàlgia, que l’obliga a deixar de treballar i a replantejar-se tota la seva vida.


Fent servir llenguatge cuidat, senzill i directe; descripcions detallades per als llocs o les coses que per ella són importants i amb gran austeritat de recursos: senzillament un fluix de consciència que ben bé podria estar escrit amb primera persona i poder l'obra guanyaria amb proximitat amb el lector, «Dies de tot» és exactament el que el seu títol ens indica: un viatge per la vida d'una persona regida per una malaltia, on hi ha dies de tot: bons, dolents i regulars.

dilluns, 6 de juny de 2016

ELS DIES SENSE GLÒRIA


«L’angoixa feta un grumoll no lo deixava empassar-se la saliva. Havia de segellar la pau amb ella mateixa si volia tirar endavant. Quant es mirava per dins, li hauria agradat tant, agradar i agradar-se.»

«Els dies sense glòria» arranca amb una escena a l’hospital, on la Glòria és ingressada després d’haver tingut un accident; l’Enric, el seu marit és al seu costat, assegut a la cadira que hi ha a la vora del llit. És la veu de l’Enric, en primera persona qui ens parla i ens explica com se sent i ens presenta a la seva família. Una veu en primera persona que retrobarem al llarg de la novel·la cada cop que sentim el fluix de consciència dels personatges; personatges a qui, en el gros de l’obra, és un narrador en tercera persona qui ens els presenta i els representa. Aquesta barreja de narradors és un dels grans encerts de la Sílvia Alcàntara.

Dividida en set parts, cadascuna d’elles marcada per un temps, per uns anys. L’obra està escrita cronològicament des del 1930 al 2003 i encara que els capítols mantenen una continuïtat lineal de temps, però no així la narració que es valdrà d’analèpsies quant convingui, per ensenyar-nos retalls del passat dels protagonistes.

dijous, 2 de juny de 2016

EL SECRET DE MUNIC


«Si dues pells no casen és difícil que mai salti cap guspira, entre elles,perquè l’una o l’altra. O totes dues, es fan enrere. Però si casen... Ai, si casen!»

«El secret de Munic» ens explica la història d’en Lluís Bruses, un periodista esportiu. Tot i ser el mateix protagonista qui explica els fets al seu fill, l’Ignasi, l’autor fa servir un narrador en tercera persona per exposar els esdeveniments que han anant succeint al llarg de la vida del protagonista. Només veurem parlar al Lluís en primera persona quan, en l’actualitat, es dirigeix directament al seu fill.
El canvi de narrador es fa d’una manera subtil, és una transició tan ben feta que resulta natural passar de la primera a la tercera persona sense que ens faci perdre el fil.

Roger Peña ens explica la vida del Lluís de manera lineal en el temps, d'ençà que neix l'any 59, en el barcelonès barri de Gràcia, fins a l’actualitat; passant pels anys que va estar cassat amb l’Anna i la reaparició de la Maria en la seva vida. Tot emmarcat dins d’una Barcelona a la qual també veiem canviar amb el pas del temps, especialment amb l’arribada de les Olimpíades.
També ens parla dels avis del Lluís, especialment de l’avi, per aquí el protagonista té una gran estima, un orfebre republicà que va ser exiliat als camps d’Argelers i aquí el regim perdonarà la vida, succés que el condemna a l'ostracisme.