Un psicópata miente mucho debido a que su naturaleza le pide manipular al resto de las personas.»
«No nos dejan ser niños» és un títol un tan estrany per una novel·la, més si tenim en compte que
també dóna nom a una cançó de Raphael. Coincidència? Més aviat no.
El tema tindrà un paper força important en el relat de Cervantes. I és que mentre la cançó fa referència al ràpid
que ens obliguen a créixer, la narració ens parla d'infàncies trencades
prematurament per un fet tan menyspreable com pot ser els abusos sexuals a nens,
i el que això comportarà a la persona adulta que els ha patit, sent tant el
dolor i la ràbia que pot portar-la a convertir-se en una psicòpata de manual.
A «No nos dejan ser niños»
trobarem dues trames diferenciades, però que aniran corrent paral·lela l'una de
l'altre i a confluir en més d'una ocasió i que tenen com a nexe comú a María
Médem.
Per una banda, Maria, deixarà el seu
lloc de treball a l'oficina de denúncies, on ha sigut assignada després de la
seva baixa maternal, per posar-se a les ordres de l'inspector cap d'homicidis, Roberto
Rial, que arribat a l'illa, procedent de Madrid, per fer-se càrrec
de la investigació. Maria ja havia treballat a homicidis i amb Roberto, a qui la va unir
quelcom més que una relació professional.
Però els assassinats de dones no és
amb l'únic que Maria haurà de lluitar. El seu marit, Bruno, passa la major
part del temps a Xangai, i la seva sogra, una dona manipuladora com poques, ha
decidit amargar-li una mica més l'existència instal·lant-se a casa seva sense
previ avis. Maria es debatrà entre les seves dues passions: el treball al
grup d'homicidis i cuidar d'Hugo, el seu fillet de tan sols
quatre mesos. Els problemes de
conciliació laboral estan servits.
L'autor ens presenta un narrador en
primera persona en la veu de María, quin ens
anirà detallant tots els ets i uts de la investigació i el que succeeix a la
seva vida privada. L'anirà alternant amb un altre narrador en tercera persona
que serà l'encarregat d'ensenyar-nos la vida que Bruno
porta a Xangai o de donar veu a Roberto Rial
quan María no hi és present. També
trobarem aquest narrador en uns capítols, escrits en cursiva, per
diferenciar-los completament de la resta, que aniran mostrant el món de
l'assassina. Capítols que ens ajudaran a entendre la seva ment malalta i els
motius que la duen a matar aquestes dones.
La novel·la es divideix en tres grans
parts: Veni, Vidi, Vici (vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer),
que realment s'ajusten al que la trama ens explica. Qui arriba veu i vencen...?
Haurem de llegir-la per saber-ho. Cada part està dividida en una sèrie de
capítols curts, ordenats cronològicament per data i hora al llarg de tota la
investigació, que anirà del nou al vint-i-quatre de setembre.
Escrita amb un estil narratiu fluid i
senzill, que dóna agilitat a la lectura; amb descripcions de Ciutadella
i Mao,
de les seves cales, el seu mar blau, els seus carrers i el tarannà de la seva
gent, que fa que el lector es transporti a l'illa i visualitzi perfectament els
llocs per on transcorre la trama.
Si un dels punts forts és l’elecció
del narrador, — hem de tenir en compte l’exercici que Pere Cervantes fa, posant-se a la pell d’una dona per tal de
donar-li veu— un altre serà la creació
dels personatges, molt ben construïts i definits. Tant les protagonistes, Maria
i Roberto,
com tot l’elenc de secundaris que els acompanya, especialment Amparo
Garrido, la sogra de Maria, que és una antagonista de
manual, que desperta els instints més baixos de qualsevol persona. Així com la
recreació dels escenaris dels assassinats on sona en bucle la cançó de Raphael,
on se sent una característica olor, on un elixir bucal juga un paper important
i on es troben uns sobres de sucre amb un seguit de frases molt significatives.
«No nos dejan ser niños» és una novel·la negra amb una agradable ambientació que et deixa amb
ganes de passejar per Menorca. Una lectura entretinguda,
sense complicacions i amb un toc d'humor una mica especial.
«[...] la falta de coherencia entre lo que piensas y lo quehaces puede ser una de las principales causas del desarrollo de una enfermedad incurable.»
En una xerrada va dir que dedicava moltes i moltes planes a construir els personatges abans de començar la novel·la, i això és nota. És un autor que m'agrada molt.
ResponEliminaNo he llegit res encara d'aquest autor, l'hauré de començar a prioritzar. I després anar a Menorca de vacances, clar ;)
ResponElimina