ELS CIE O LA IL•LEGALITAT INSTITUCIONAL

«L’opacitat de les institucions a l’hora de facilitar l’accés a la informació sobre els CIE dificulta el coneixement i agreuja més la situació.»

No exagero genis ni mica si afirmo que em trobo davant la ressenya més difícil de fer. No perquè el llibre no m'hagi agradat, tot el contrari; ni perquè el tema no sigui prou interessant. Em costa començar a escriure intentant ser objectiva i que les emocions i els sentiments no em puguin. Ara mateix, quasi una setmana després d'acabar la lectura d'aquest assaig, la indignació encara és massa gran i costa poder pair tot el que la Raquel Gámez ens explica.

Un dels grans encerts de la Raquel és la manera que té d’abordar el tema, fent molt fàcil la comprensió del que ens explica. El llenguatge planer, gens rebuscat, i directe, fa que ens endinsen en la lectura sense poder deixar d’anar passant pàgines, i esbrinant tot allò que normalment ningú ens explica sobre els Centres d’Internament d’Estrangers, CIE.

Durant molt de temps, els CIE havien passat desapercebuts per la majoria de nosaltres, en sentíem parlar a les notícies, però sense acabar d'entendre o saber perquè dimonis servien, quines funcions feien i que eren realment. Va haver de morir un intern del CIE de la Zona Franca de Barcelona, perquè se'n sentís a parlar i perquè diferents ONG en demanessin el seu tancament. Trist. Molt trist tot plegat.

A mida que ens anem endinsant en l’assaig de la Raquel Gámez,  anem descobrint que els CIE són poc menys que presons, tenen els mateixos equipaments (cel·les amb barrots que es tanquen a la nit, cel·la d’aïllament, manca de llibertat, prohibició de l’ús del mòbil...) però amb moltes més mancances. Quan devien de ser tot el contrari.

Espanya és un país que té greus problemes amb el tema de la memòria històrica, a tots nivells, i això ens porta moltes vegades a oblidar que nosaltres també som un país de refugiats i d'immigrants. Poca gent de la meva generació, i de posteriors, conec que no haguí tingut cap membre de la família exiliat durant la guerra i la post guerra civil. La meva família va ser de les moltes que varen acabar al camp d'Argelers. Però que fàcil és oblidar el passat i no posar-nos ni per un segon a la pell de la pobra gent que arriba al nostre país fugint de la barbàrie dels seus llocs d'origen o intentant buscar un món millor. Quants de nosaltres coneixem o hem sentit a parlar dels espanyols que varen haver d'anar Alemanya per tal de tenir una feia digne? Que haguéssim dit si ens arriben a tractar com ara fem nosaltres amb els estrangers no comunitaris (i de vegades amb els comunitaris també) que arriben al nostre país?

L’autora ens explica no sols el funcionament i les mancances dels CIE, sinó que també ens explica que són les expulsions exprés o en calent; de les prohibicions d'entrada o retorns o de les devolucions, de les detencions a la carta. I sí encara que sembli mentida fent servir aquests termes, estem parlant de persones humanes. El pitjor pel lector ve quan ens parla de casos concrets amb noms i cognoms, de gent real... és aleshores quan el teu grau d'indignació va creixent exponencialment. Vergonyós. Reconec que la meitat del llibre me l'he passat amb llàgrimes als ulls. Llàgrimes de ràbia i de dolor davant les atrocitats que anava descobrint.

La Raquel Gámez ens porta un assaig imprescindible. Amb un pròleg magistral, escrit per Karlos Castilla, que un cop el comences a llegir ja no pots parar.
Amb molt poques pàgines, no arriba a les cent vint, ens explica amb claredat meridiana el funcionament de les CIE, el paper del govern davant el "problema" de la immigració, que fa i diu Europa davant l'allau de refugiats que arriben al vell continent. Llegir «Els CIE o la il·legalitat institucional» és rebre un cop de puny a la boca de l'estómac que et deixa sense alè, que et recargola i et toca la fibra; és un assaig que no pot deixar diferent a ningú.

Amb una extensa bibliografia de la qual val la pena llegir-ne alguns dels articles o visionar alguns dels vídeos que ens indica, ja que ens ajudaran a complementar tot el que l’autora ens explica. Jo per la meva part he vist el que fa referència a l’experiment de la presó de Stanford. I he tornat a recordar el del Tarajal - Desmuntant laimpunitat de la frontera sud; i us els recomano tots dos; així com alguns articles de SOS Racisme.

 No vull acabar la ressenya sense agrair a l'editor de Llibres del Delicte, Marc Moreno, per tornar a arriscar amb un tema tan punyent com aquest; per tornar a demostrar la seva valentia en encarregar-li a la Raquel que escrivís sobre un tema tan complex i desconegut per la majoria de nosaltres.

«L’ús de la cel·la d’aïllament, per desgràcia, és habitual » (pàg. 81)