«La Nora era d’aquella mena de criatures que no es deixaven estimar ni estimaven, com si no ho necessités. Li bastava tenir-se ella mateixa i mai no feia res per aconseguir l’afecte d’ algú, ni donava ni demanava.»
Endinsar-me en la lectura d'una obra
de Margarida Aritzeta és una aposta segura. A hores
d'ara, i crec que no és cap secret per a ningú dels que en coneixeu, és una de
les meves autores de capçalera. Llibre a llibre m'ha anat guanyant com a
lectora i com a persona. Repetiré el que ja he dit en altres ressenyes, i ho
repetiré perquè no sé cap altra manera de descriure la seva mestria narrativa;
i perquè és aplicable a qualsevol de les seves obres, siguin del gènere que
siguin.
Margarida Aritzeta ens captiva per la seva prosa senzilla; per la riquesa del llenguatge i domini de la llengua: per la fluïdesa narrativa: pel gust pel detall; per la magnífica ambientació; per uns personatges reals, rodons, que veiem evolucionar al llarg de tota la història, que ens enamoren i ens fan patir.
Margarida Aritzeta ens captiva per la seva prosa senzilla; per la riquesa del llenguatge i domini de la llengua: per la fluïdesa narrativa: pel gust pel detall; per la magnífica ambientació; per uns personatges reals, rodons, que veiem evolucionar al llarg de tota la història, que ens enamoren i ens fan patir.