«Es van perdre les armes i les proves dels que van assassinar Guillem Agulló, es va perdre el llibre d’averies de l’accident del metro de València i es perdran les coses que s’hagen de perdre, siguen factures falses, documents comprometedors o cadàvers de nens.»
Aquest és un d’aquells llibres que mentre el llegeixes et sacseja per dins, que et
remou la consciència, i és que encara que
Silvestre
Vilaplana ens presenta una ficció el tema que tracta, és de rabiosa
actualitat, en un país on ens passen pel forro la llei de la
Memòria
Històrica,
a on ni el govern
central ni la majoria de governs autonòmics posen de la seva part perquè les
famílies puguin enterrar els seus éssers estimats i tenir un lloc on plorar-los.
A mig camí entre la novel·la negra i la
històrica; o una barreja, a parts iguals, entre els dos generes, «Els
ossos soterrats», ens parla d’una
de les més grans vergonyes d’aquest país: els morts del bàndol perdedor de la
Guerra Civil Espanyola. Aquella gent
que va ser assassinada impunement i llençada (perquè no se’n pot dir enterrada)
a cunetes, i en indrets varis.
La protagonista, Julia Ardid, comença una
excavació per tal de recuperar els cossos de cinc homes, impunement assassinats
en un petit indret del País Valencià. No seran pocs els
entrebancs que es trobarà per poder dur a terme la seva feina. Entre ells, la
incomprensió dels que varen guanyar la guerra i que encara es creuen amb dret a
menystenir a tot el que pensa diferent que ells.